La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Què ens uneix, als catalans?
És necessari un diàleg a Catalunya sobre què és el que pot ajudar a cohesionar mínimament la nostra societat per avançar de nou entorn d’objectius compartits
Una gran senyera videoprojectada a la façana de la Generalitat inaugura els actes de la Diada. /
L’ANÈCDOTA. En una conversa informal que vaig mantenir a finals de juny amb un dels polítics espanyols més influents en l’escena internacional de les últimes dècades i pel qual sento sincera admiració, a propòsit de les primeres mesures de l’administració Biden, em vaig interessar per la seva opinió sobre la política dels Estats Units respecte a la Xina. «No variarà substancialment», em va respondre. I es va afanyar a dir-me el perquè: «Als nord-americans –em va dir– els uneixen tres coses: la bandera del seu país, el cementiri d’Arlington i la por de la Xina. Per això no hi haurà canvis de fons».
EL CORRELAT CATALÀ. Poques setmanes després, durant una sessió de control al Govern al Parlament de Catalunya, durant un debat bastant tens i que s’endinsava en el relat de la divisió –una cosa massa habitual– em va passar pel cap aquesta anècdota, i vaig fer el paral·lelisme amb Catalunya: ¿Què ens uneix avui, als catalans?, em vaig preguntar. No és la bandera, que una part de la ciutadania ha arraconat i substituït per l’estelada. Tampoc el Fossar de la Pedrera. ¿Què ens uneix, doncs, al conjunt de la ciutadania catalana? Vaig compartir amb Miquel Iceta les meves reflexions i em va advertir del risc seriós que correm que el que ens acabi unint, als catalans, sigui un sentiment de frustració col·lectiva.
EL QUE ENS VA UNIR. A la dècada dels 70 i dels 80, la il·lusió per recuperar l’autogovern, amb el retorn del president Tarradellas, va ser una cosa que va unir els catalans. També la senyera, bandera comuna de tota la ciutadania, i la normalització de l’ús del català, dels nascuts aquí, sí, però també dels qui, provinents d’altres punts de la resta d’Espanya, van trobar a Catalunya una terra on construir un futur. Va ser l’inici de dècades de progrés i avenços a Catalunya en tots els àmbits, amb Barcelona al capdavant.
Miquel Iceta em va advertir del risc seriós que correm que el que ens acabi unint, als catalans, sigui un sentiment de frustració col·lectiva
EL DIÀLEG ESPANYA-CATALUNYA. Aquests dies, els líders dels partits independentistes parlen insistentment de la taula de diàleg amb el Govern d’Espanya. Es refereixen als continguts d’aquest diàleg, als interlocutors i a quines són les exigències i els plantejaments. De vegades ho fan amb una actitud que no sembla la més adequada per portar a bon port aquest diàleg necessari, al posar dates límit i advertir que optaran per altres procediments si no se satisfan les seves pretensions. Seria recomanable una altra actitud i, sobretot, centrar-se en el més important: el diàleg Espanya-Catalunya a través dels seus respectius governs és molt necessari, però no és suficient. Queda coix.
EL DIÀLEG CATALUNYA-CATALUNYA. Segons el meu parer, és imprescindible abordar un diàleg entre catalans. I ho és perquè només així podrem respondre, des del respecte i el reconeixement mutu, la pregunta sobre què és allò que ens uneix, què és el que pot ajudar a cohesionar mínimament la nostra societat per avançar de nou entorn d’objectius compartits. Aquest diàleg de Catalunya amb Catalunya, protagonitzat pels representants polítics que els ciutadans van escollir a les urnes el 14 de febrer passat, és tan o més important que el diàleg entre el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat. I és que només des d’un mínim consens a Catalunya es podrà afrontar amb garanties un veritable diàleg amb el Govern d’Espanya.
LA URGÈNCIA DEL CONSENS. Em temo que no podem permetre’ns demorar gaire més aquest diàleg entre catalans. En un moment de canvis profunds en l’escena internacional, amb un context geopolític en ràpida evolució, un reforç necessari de l’àmbit europeu i els profunds efectes econòmics, socials i culturals que ha accelerat la Covid-19, només societats mínimament cohesionades estan en condicions de treure el màxim profit de les oportunitats i els reptes a què hem de fer front. No podem permetre’ns ara el luxe de despistar-nos ni d’estar dividits.
Notícies relacionadesPER UNA DIADA DEL RETROBAMENT. La celebració aquest dissabte de la Diada Nacional de Catalunya és una ocasió per fer un primer pas en la bona direcció. El retrobament no és un caprici dels socialistes catalans i espanyols. El retrobament és la millor fórmula per donar solució als problemes concrets de la ciutadania i tornar a trobar horitzons d’esperança per al conjunt de Catalunya.
Vull que Catalunya torni a acumular victòries, avenços, guanys. Vull una Catalunya en positiu, amb força, amb determinació, amb pacte i acord. Vull una Catalunya que sigui capaç de tornar a trobar allò que ens uneix, perquè, si no, correm un risc real que el que ens uneixi sigui un profund sentiment de frustració. Ni Catalunya s’ho pot permetre, ni els catalans i les catalanes s’ho mereixen.
