Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El pròleg dels desnonaments

Apareixen ja els primers indicadors que s’aproxima un període difícil, amb l’increment de procediments d’embargament de vivendes

3
Es llegeix en minuts
El pròleg dels desnonaments

MANU MITRU

La tardor que s’acosta no porta bones notícies en matèria de vivenda. Quan els socis de Govern encara estan embarrancats en l’aprovació d’una llei, degut bàsicament a la falta d’acord sobre la limitació de preus, les primeres alarmes apunten a un increment dels desnonaments a curt i mitjà termini. Si la tendència general durant el primer any de pandèmia va ser frenar-los, mitjançant moratòries i fins i tot a causa de l’aturada de l’activitat judicial durant el confinament, ara s’està detectant una represa dels procediments que podria portar el primer repunt de desallotjaments de vivendes des del 2015.

El desnonament és l’últim capítol, i el més dramàtic, d’un procediment per impagament (d’hipoteca o lloguer) que sol ser llarg i desgastador. És llarg perquè la llei i les administracions ofereixen diferents terminis i mecanismes als afectats per intentar aturar o posposar aquest desenllaç, tot i que, com lamentablement veiem amb més freqüència de la desitjable, això no sempre és possible. Això permet vaticinar un augment de desnonaments (o el que en termes jurídics es defineix com a llançaments) és l’increment dels embargaments, que és el pas previ a tot aquest procés. Entre l’abril i el juny, les execucions hipotecàries sobre vivendes de persones físiques es van multiplicar per 3,5 fins a arribar als 3.243 en el cas de les primeres residències (l’1% més que el trimestre anterior i el 253% més que el mateix període del 2020). Una preocupant corba ascendent.

És clar que un embargament no ha d'acabar necessàriament en desnonament, però obliga a actuar amb celeritat abans d’esgotar el termini sense haver ofert una alternativa a l’afectat. Sent justos, no es pot acusar els diferents governs de no haver actuat per intentar resoldre aquest problema: l’Executiu de Pedro Sánchez va ampliar fins al 2024 la moratòria que impedeix els desnonaments hipotecaris a certs col·lectius, i la va estendre a nous beneficiaris, i també va prohibir els desnonaments del lloguer fins al pròxim 31 d’octubre; el Govern de Pere Aragonès, per la seva banda, va anunciar que la Generalitat pagarà el lloguer de famílies vulnerables a punt de ser desallotjades, i els serveis socials dels ajuntaments destinen també importants recursos a la crisi habitacional. Tanmateix, el degoteig de casos no s’atura. Aquest mateix dimarts es va evitar in extremis un llançament al barri d’Hostafrancs, de Barcelona, tot i que possiblement un dels més clamorosos és el de la dona de Badalona que va acabar al carrer amb els seus tres fills, un d’ells amb leucèmia, a qui només la solidaritat veïnal va recolzar. No es pot deixar a la bona voluntat de la ciutadania la solució d’un problema que mereix una actuació més contundent per part dels poders públics. Heus aquí dues dades per mostrar que la resposta s’està quedant curta: en el cas de les hipoteques, les moratòries només han assolit un 10% del volum del crèdit en vigor i els seus terminis són insuficients, lamenta l’associació d’usuaris de banca Adicae; i a Barcelona, hi ha 600 famílies en llista d’espera a la taula d’emergència habitacional. No es tracta només que és aviat per retirar l’escut social (una nova ampliació de les moratòries seria una bona opció), sinó que, en el cas de la vivenda, plou sobre mullat. A més de solucions immediates, és precisa una llei de vivenda que posi ordre en un tema que no és només una qüestió de mercat, sinó també un dret.