Periodisme Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La serenitat de Lou Grant
La mort d’Ed Asner ens torna la imatge del perfecte redactor en cap, de corbata descordada, camisa mal arremangada i un telèfon sempre a l’orella. És el sinònim d’un director d’orquestra de notícies
És bo començar admetent que hi ha sèries de televisió que canvien una vida. Els que som ‘boomers’, una denominació que hauria de ser un elogi més que un defecte, vam estudiar Dret per ‘Perry Mason’, Medicina per ‘Marcus Welby’ i Periodisme per ‘Lou Grant’. No tots, clar. No obstant, alguna cosa degué quedar en l’imaginari infantil sobre les trames d’aquells capítols, llavors setmanals i que es veien una vegada en la vida.
La mort d’Ed Asner ens torna la imatge del perfecte redactor en cap, de corbata descordada, camisa mal arremangada i un telèfon sempre a l’orella. És el sinònim d’un director d’orquestra de notícies que, amb la batuta, pressiona en el ritme dels periodistes, introdueix nous enfocaments a la notícia, exigeix rapidesa en els tancaments i mostra certa bondat quan les circumstàncies s’escapen.
La revisió del primer capítol bufeteja per la seva antiguitat. Plans lents, silencis entre diàlegs, tensió mínima... però alguna cosa t’impedeix abandonar. Tot està en el contingut de l’argument.
En realitat, ‘Lou Grant’ va ser una sèrie de denúncia social l’escenari i personatges eren una redacció, els seus periodistes i els temes que serien titular l’endemà. Va començar a emetre’s a Espanya als anys 80. Eren els temps en què arribava a les facultats una generació de periodistes que van eliminar de soca-rel els ‘sèniors’ de llavors.
En la trama hi havia honestedat en els plantejaments i en els dubtes. Sobretot en els dubtes, en què aflorava la realitat del tractament informatiu d’aquell ‘Los Angeles Tribune’. I de l’editora, Mrs. Pynchon, personatge protagonitzat per Nancy Marchand, que mai entrava en debats, ni en discussions, ni en els titulars, però marcava el criteri. Una línia coherent.
Molts som periodistes per ‘Lou Grant’. Potser, en realitat, el que perseguíem era ser Lou Grant més que periodistes. Aquesta sensació de saber fer, de serenitat, d’intel·ligència emocional i de trobar aquest punt del qual estem tan mancats en la nostra contemporaneïtat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
