Adeu, Ilaix, que et vagi bé

Jo tenia 20 anys. Vaig néixer el 1952. Estava a tercer curs de periodisme, bé, de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Em faltaven dos anys de carrera i la meva intenció era demanar dos anys de pròrroga al Servei Militar per acabar-la i, després, incorporar-me a files. Tela.

Així que vaig preparar la documentació i em vaig presentar a la caserna que hi havia davant l’Estació de França. Hi havia una cua de nanos tremenda. Abans d’entregar la documentació per sol·licitar aquesta pròrroga, que sempre et concedien (la pàtria sabia esperar), un sergent em va demanar les dades personals i em va mesurar: 1,56 metres.

Va posar un paper (no puc dir que fos un document) sobre una taula de parvulari i em va dir: «Sàpiga que hi ha excés de quota en els nascuts el 1952. L’Exèrcit ha pujat la talla mínima, passant de 1,55 a 1,60 i, per tant, li dona a vostè dos anys per créixer. Torni vostè d’aquí dos anys i, si ha crescut, farà la mili; altrament se’l considerarà inútil total. En cas de guerra [va dir ¡‘guerra’!], ho juro), vostè no podrà ni tan sols conduir una ambulància».

Ni un centímetre més

Vaig arribar a casa i l’hi vaig explicar al pare, que va flipar. La Rosario, perdó, la meva germana Ayo, la més gran de totes, em va dir «vine, vine» i em va portar al menjador. Em va col·locar contra la paret i, prement-me una regla de fusta sobre el cap, va traçar una línia a la paret amb un llapis. Durant dos llargs anys, l’Ayo em feia passar, de tant en tant, sota la ratlleta per comprovar si havia crescut. No vaig créixer ni un centímetre, i això que no vaig fer cas de qui em van aconsellar que caminés descalç per la platja per aturar el meu creixement.

Passats els dos anys, vaig tornar a la caserna on m’havien mesurat. Seguia la cua. Em van tornar a mesurar i, complint-se el pronòstic de l’Ayo, vaig repetir el meu 1,56 metres. «¡Visca! Inútil total», vaig pensar. Juro que hi havia gent plorant perquè no podia fer el Servei Militar, mentre jo contenia el riure, la festa, perquè no se’m notés feliç. Vaig tornar a la taula del parvulari on un altre sergent, no el primer, va firmar i va segellar un document (aquesta vegada sí), que conservo a la meva cartera i amb el qual he guanyat multitud de sopars, perquè ningú es creu que m’hagués salvat de la mili per curt de talla.

El dolor de Koeman

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Això sí, el sergent, molt militar, molt de tot per la pàtria, em va donar el paper i alhora, malgrat que jo mostrava una cara compungida, va detectar el meu alleujament i la meva felicitat, i em va deixar anar: «No rigui, que a vostè l’Exèrcit no el vol ni per robar figues». Vaig agafar el document, vaig arribar a casa, l’Ayo va esborrar la marca de la paret del menjador de ‘la Ronda’ i aquella mateixa nit vam obrir una ampolla de cava.

Doncs això, Ilaix Moriba, que et vagi bé. Tu, el teu pare (ja ric, molt ric) i l’agència de representació a la qual et va confiar et tornarà a vendre diverses vegades en els pròxims 10 anys. Apa, disfruta dels teus milions, però recorda, el Barça no et vol ni per robar figues. No fa falta que t’acomiadis de Ronald Koeman, deixa-ho, no val la pena.