Periodisme Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un estiu de supervivència
La meva desconnexió del heavy metal (pseudo) informatiu no ha sigut fruit d’un pla establert, sinó pura inèrcia
Decididament, aquesta és una època enrevessada. Per això el periodisme es confon sovint amb l’espectacle i la credibilitat es disfressa de «m’agrada». Això que compartiré potser ha sigut un miratge perquè ja sé que l’estiu i les vacances tenen un punt d’irreal; però l’experiència d’abstreure’s durant unes setmanes del soroll de la brega política i la bronca multidisciplinària –Espanya, inclòs Catalunya, és des de fa anys un ring de boxa gegant–, permet pensar que un altre món i sobretot una altra vida són possibles. I analitzar quina part de responsabilitat tenim cadascú en aquest disbarat: com a propagadors o com a consumidors de la droga tòxica que conformen la crispació, el mal humor i el sectarisme. Sembla que agradi estar emprenyats. Motius, n’hi ha, sens dubte, però convertir-ho en esport nacional és el que fa pudor d’epidèmia.
Per això m’ha cridat l’atenció que la meva desconnexió del heavy metal (pseudo) informatiu no hagi sigut fruit d’un pla establert, sinó pura inèrcia. Un exercici de supervivència. Mai vaig arribar a plantejar-me: «Deixaré de comprar diaris (sí, jo els continuo comprant, m’encanta el paper...), no escoltaré cap butlletí de notícies i passaré de la tele i els digitals». Simplement no vaig sentir cap necessitat de fer-ho. I tampoc va fer falta marxar d’ermità al cim d’una muntanya o fer-se a la mar en un barco veler. No es tracta de desconnectar del món. Però aquesta sensació d’alleujament obliga a preguntar-se per què la resta del temps fem voltes a la roda de l’esvalot com a hàmsters, pensant que avancem quan no anem enlloc. Suposo que qualsevol expert en salut mental en trauria conclusions; perquè ignoro si hi ha píndoles, vacunes o tractaments contra la dependència de la tensió, el frenesí, la pressa i la mala hòstia que ens xutem –o ens xuten– diàriament en vena. Però jo he descobert en aquest estiu tan estrany, amb la ressaca d’una pandèmia i molt futur per escriure, que si xipollegem en aigües pestilents després no podem queixar-nos que la roba faci mala olor.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
