Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El final d’una era
El Barça encara la seva reconstrucció sense el pes d’un contracte que no podia assumir però amb altres hipoteques i sense l’actiu econòmic i anímic que suposava Messi
La increïble, frenètica i desconcertant evolució dels fets en les últimes hores ha desembocat en l’adeu definitiu de Messi. Fa un any, les alarmes van sonar al FC Barcelona després de rebre el famós burofax en què el jugador argentí anunciava la seva intenció de deixar el club, per múltiples motius i no només l’econòmic. Però el triomf de Laporta i les negociacions que s’han mantingut amb el 10 i amb el seu entorn fins fa poc auguraven un nou tipus de relació amb el club que consistia, per encaixar en els comptes d’un club a punt de la fallida, en un acord per cinc anys amb una diversificació de les prestacions de Messi més enllà d’allò esportiu. Era una solució imaginativa que havia de permetre la continuïtat immediata del jugador perquè, en una situació econòmica dramàtica, pogués servir, segons paraules que Laporta va pronunciar fa un mes, «de pol d’atracció d’algunes operacions», al mateix temps que s’asseguraven importants ingressos de màrqueting que, sense l’argentí, perillarien. I mantenia intacte el vincle emocional, construït durant dues dècades, que lligava el jugador i l’afició.
Però el Barcelona afronta una nova era dràsticament i sense aquest període de transició. És cert, sense la llosa d’un contracte que ja no es pot permetre, però també sense l’actiu que suposava mantenir Messi associat a la marca del club fins i tot quan s’allunyés de la gespa. I amb altres hipoteques encara pendents, com la massa salarial desbocada pels salaris extravagants de la resta d’una plantilla en gran part amortitzada esportivament.
La compareixença de Joan Laporta davant els mitjans de comunicació va ser extensa i es va basar en dos aspectes clau per entendre aquest adeu fins fa poc inconcebible. D’una banda la fora de discussió «gestió calamitosa i nefasta de les juntes anteriors» que hauria elevat les pèrdues del club a l’últim exercici a 487 milions d’euros. En segon pla, la crítica del president va enfocar l’entitat que gestiona la competició, ja que l’acord de venda d’un 10% dels drets comercials de la Lliga al fons d’inversions CVC que va anunciar Javier Tebas, hipotecava, segons Laporta, els drets audiovisuals del club durant cinquanta anys, una operació que el màxim representant blaugrana no estava disposat a assumir.
Encarat a un tràngol amarg, el president va resultar convincent. Però encara van quedar caps per lligar, com els motius complets del gir dràstic dels últims dies. Seran necessàries més explicacions per aclarir fins a quin punt la proposta de Tébar resultava lesiva per al club, i si amb acceptar-la n’hi hauria hagut prou (o no) per poder renovar l’argentí. I encara més per arribar a conèixer la dimensió completa de la destrossa trobada en l’economia del club per la junta anterior.
Messi ha sigut, sense cap dubte, el millor jugador de la història del FC Barcelona, un mite i un referent, algú que ha batut tots els rècords i que ha escrit les pàgines més memorables de l’entitat. En uns moments de renovació i de canvis a la plantilla, Messi representava, més enllà de la seva indubtable qualitat, un punt de referència per a un futur que s’havia de concretar a mitjà termini. S’obre, ara, sense el seu concurs, una època incerta amb la reconstrucció com a meta. Un camí al desert en què no només el Barça, sinó tot el futbol espanyol, s’enfronta a una dura prova per mantenir la seva competitivitat de cara a les altres grans lligues europees.
