Cròniques de l’exili a Cala Montgó (3)

Em sembla veure en Cotarelo pertot arreu, ja saben, el de 'Cotarelo y Talegón contra el gang del Chicharrón', des que fa uns dies va publicar un article acusant a tots els polítics llacistes de pensar més en el seu benefici que en la independència. Pobre home, fa una mica de pena, potser realment va creure en el llacisme. Va arribar de Madrid, on ja no era més que un vell dinosaure de qui s'apartava tothom per terror al fet que el molt pesat expliqués les velles batalletes de sempre, pensant que coneixia als catalans.

-Vet aquí una revolució. Aquesta és la meva. Per fi passaré a la història.

A la vellesa, revolucions. Que poc sabia dels catalans. Sigui vostè tot un catedràtic, tracti's vostè amb el més granat de la política, per a quedar com un enze de poble només baixar del tren a Barcelona-Sants. L’imagino amb boina i una cistella d'on treu el cap una gallina, preguntant al mosso d'estació com es va a la revolució.

-Tiri a la dreta, sempre a la dreta, i en divuit mesos haurà arribat, no té pèrdua.

A Catalunya, fins el més ximple ha sabut des de l'inici que això va només de repartir-se càrrecs i sous, però clar, aquests de la capital es creuen més llestos que ningú, igual pensen que arriscarem el nostre nivell de vida perquè un madrileny pugui jugar a ser Lord Byron a la Costa Brava en lloc d'en la mar Egea. Au vinga, Cotarelo.

El deu haver ajudat a caure del niu -haurà sigut tota una empenta- el no haver accedit a un càrrec, que ja està bé, que ell vinga esforçar-se a escriure tuits en català, esperant que la pluja diària de llocs ben remunerats li mulli ni que sigui la cueta, i res. Així no hi ha forma que un cregui que el procés va de debò. Fins a l'últim friki aconsegueix un lloc en una ambaixada o en una llista electoral, i el fidel Cotarelo ha de pidolar fins i tot aparicions a TV3, amb el temps que perd aprenent-se paraules rares en català per a pronunciar-les en prime time. Això obre els ulls a qualsevol, no és rar que el nostre Ramon estigui que trina contra tots. Donin-li un càrrec de res, i veuran com de nou predica que la republiqueta està molt a prop i és la solució a tots els mals, no de Catalunya sinó del món. Ni que sigui de conserge en un col·legi, perquè el pobre home deixi de sentir-se un ningú.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

No sembla que això hagi de succeir, ja que a ulls del llacisme, Cotarelo no deixa de ser un nyordo. El més probable és que acabi d'atracció en aquest parc temàtic del llacisme que és Girona, de moment ja hi ha vingut a viure, pensant en el seu futur. Un avi que vesteix i pentina com un adolescent -i pensa com a tal- pot esperar a l'entrada del parc per a donar la benvinguda als nens, com l'ànec Donald.

En el seu haver, quedarà haver dit en públic el que tothom sabia dels líders llacistes. Cosa que tampoc té gaire mèrit, perquè Cotarelo no és més que un rellotge espatllat, i sabut és que aquests donen l'hora correcta dues vegades al dia.