La Covid torna a les residències

La primera i letal onada de la Covid va colpejar amb cruesa inacceptable les residències d’avis a Espanya, va causar milers de morts i va destapar les carències del sistema d’atenció dels avis i la incompetència, la desídia i en alguns casos la més inhumana indiferència dels responsables polítics de gestionar-ho. La prioritat en la campanya de vacunació a les persones ingressades en residències (i posteriorment als avis amb vida autònoma) i un esforç abnegat per part dels afectats, de les seves famílies i dels responsables de la seva cura per protegir-los, aïllant-los dels següents embats de la malaltia, va acabar per controlar la desfeta. També va crear una sensació de seguretat que es va demostrar insuficientment justificada (com en el cas del fallit experiment d’obertura de festivals musicals a Catalunya just en el moment menys adequat i fiant-se en una capacitat de detecció dels tests d’antígens i a un exercici de responsabilitat dels participants que no van complir les expectatives creades). Aquesta sensació va portar a una relaxació de les mesures de control de visites i sortides que ha coincidit amb l’arribada de la cinquena onada del virus. El mateix benestar físic i sobretot psicològic dels usuaris de les residències requeria la recuperació del contacte amb les seves famílies, amb el seu entorn. Però el resultat ha sigut una tornada dels contagis, incloent reinfeccions, ingressos i, de nou, morts.

L’enorme diferència de la letalitat del virus en una població ja immunitzada, comparada amb la que va ser víctima de la primera onada, fa que la situació aquesta vegada no sigui en absolut tan greu. És una altra prova més de la confiança que s’ha de posar en les vacunes. No obstant, en cap cas s’ha esperat que la garantia contra el virus pugui arribar al 100%, especialment en la població amb una salut més fràgil.

La tornada del virus de la Covid a la població ingressada en els geriàtrics afegeix un element al debat sobre la hipotètica tercera inoculació de les vacunes. L’Organització Mundial de la Salut reclama als països rics que ajornin aquesta dosi de reforç a la població ja protegida del primer món fins que no s’hagi arribat a un objectiu mínim de vacunació als països que fins ara no han pogut accedir a les vacunes. Malgrat el rebuig expressat pels Estats Units i la Unió Europea, aquesta petició té sentit fins i tot des del punt de vista més purament egoista. En molts països, tornar a veure xifres inacceptables de morts continua sent una possibilitat real que ja no entra en els càlculs dels països que s’enfronten a les successives noves onades amb més de la meitat de la seva població adulta vacunada, i la pràctica totalitat dels col·lectius més fràgils per motius d’edat o salut. El món ho hauria d’evitar. Però a més, mentre a la immunitat global no s’aconsegueixi, es multiplicaran les possibilitats que el virus circuli, muti i torni a arribar amb característiques inesperades als països que se senten més sans i estalvis. Com en vista d’altres tants problemes globals, la sensació de sentir-se en una fortalesa per protegir acaba sent il·lusòria .

Amb tot, sí que resulta raonable, com argumenten nombrosos experts, plantejar dins d’un termini de temps raonable un reforç de la immunització adquirida pels col·lectius més fràgils en països com el nostre. I encara més, plantejar que entre el col·lectiu de treballadors que ha d’atendre els avis el rebuig de ser vacunat és una actitud difícil d’abordar legalment, però irresponsable i insostenible.