Tòquio 2020 Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La mirada de Mutaz Barshim
És possible perdre sense estridències, guanyar sense escarafalls o no guanyar, però l’important en els Jocs Olímpics és la mitologia
Els Jocs Olímpics, més que una competició esportiva, són una autèntica màquina de fabricar mitologia. Des dels orígens, barrejant l’esforç heroic, la superació personal, la trajectòria tràgica, la culminació d’una cursa d’obstacles. De fet, tinc la teoria que els Jocs s’organitzen amb l’afany d’alimentar aquesta literatura. Hi ha un marge suficient (cada quatre anys, ¡excepte si hi ha pandèmies o guerres pel mig, és clar!) perquè es vagin modelant les històries, perquè vagin madurant, i, alhora, la cita funciona com a recurrència temporal, que permet establir categories, definir personatges, episodis i capítols. Una cita que ens alimenta periòdicament. És com si tothom es confabulés (cadascun dels esportistes pel seu compte, sense conèixer els detalls dels altres) per construir un relat que contemplem com una novel·la unitària, feta d’alegries i decepcions, de tristeses insondables i de resurreccions. Els Jocs Olímpics funcionen, doncs, com a fites extremes d’una narrativa que manté la tensió a base d’epopeies individuals. En cada nova edició, els quatre anys de cada olimpíada (¡si no hi ha guerres o pandèmies, és clar!) tenen la funció d’acumular experiències que esclaten rere les medalles.
La convenció i el tòpic ens fan creure que sempre parlem d’enlairaments. L’autoajuda que proporciona la filosofia esportiva vol que hi hagi un triomf sostingut per pilars de derrotes successives que ens fan més forts. No importa que caiguis, sinó que t’aixequis. Però no sempre ha sigut així. Els Jocs s’ho empassen tot. I en l’univers dels semideus també hi ha baixades a l’infern, sense retorn, tan mítiques com les mítiques ascensions al cel de la glòria. Aquests dies ho hem vist, per exemple, en el cas de Simone Biles, quan ella mateixa reconeixia aquest infern a la terra: «No sé distingir literalment si soc a dalt o a baix, és una desconnexió entre el cap i el cos».
També hem vist la ruptura de l’expectativa de la victòria, com a bé suprem, inherent a qualsevol competició. Menys aquí. En la semifinal dels 800, dos dels favorits ensopeguen i, en lloc de maleir o de criticar l’adversari, s’agafen de la mà i tornen a córrer, perdedors, però gens afectats. A la final del salt d’alçada, Mutaz Barshim i Gianmarco Tamberi empaten a tot. Són els que més han saltat i els que menys nuls han fet. Poden optar per un desempat, però Mutaz pregunta si hi pot haver dos ors. ¿Dos ors? El jutge li diu que sí: «És possible». Llavors mira Gianmarco i, amb un gest gairebé imperceptible, li insinua: ¿Què et sembla? L’italià assenteix eufòric. Fa uns anys, Tamberi va patir una lesió greu i Barshim va ser dels primers a recolzar-lo. Tamberi no parava de plorar, però va obrir la porta de l’habitació i va deixar entrar el qatarià. Després ho va explicar en una entrevista: «Molta gent no s’adona de com de prop que estem, en el salt d’alçada». És possible perdre sense estridències. És possible guanyar sense escarafalls. És possible no guanyar. L’important és la mitologia. Que no pari la màquina.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
