Incendis al Mediterrani: una llum d’alarma més

Una etapa de forta sequera, combinada en alguns països amb onades de calor inclement, està alimentant els incendis forestals al llarg de tota la conca mediterrània, des de la península Ibèrica fins al sud d’Itàlia i, especialment en els últims dies, els Balcans i l’Anatòlia. Les extensions arrasades i la major o menor gravetat de l’amenaça sobre zones habitades depèn en gran part de la gestió del territori o la disponibilitat de mitjans d’extinció a cada país. Potser aquí no estem experimentant, almenys aquest estiu, catàstrofes amb milers d’hectàrees cremades, cases arrasades i víctimes mortals com està succeint aquests dies a Grècia i Turquia. Però el fenomen de base és el mateix: la nostra regió serà una de les que patirà amb més intensitat els efectes de l’escalfament del planeta. Segons estudis recents, el risc d’incendis podria augmentar fins a un 64% més si l’augment global de les temperatures se situa per sobre dels dos graus de mitjana. I ja avui, només a Espanya, segons recull l’Índex de Risc Climàtic Global de l’oenagé ecologista Germanwatch, els esdeveniments extrems com el temporal Gloria, la tempesta Filomena o la calor extrema ja causen al voltant de 700 morts i pèrdues de fins a 900 milions d’euros a l’any. 

Les onades d’incendis a les zones de clima mediterrani són una conseqüència clara d’aquest fenomen però també de factors tan diversos com l’abandonament rural, la urbanització desordenada i la mala gestió de les masses boscoses. Diverses facetes d’una situació d’emergència climàtica que reclama respostes també múltiples. Un compromís real per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle però també mesures concretes per mitigar les conseqüències del canvi climàtic, que en el nostre entorn impliquen estius tòrrids, períodes de sequera prolongada, l’amenaça del foc sobre el bosc mediterrani convertit en un polvorí difícilment controlable i altres episodis meteorològics extrems. Tots ells habituals però amb una freqüència, intensitat i impredictibilitat cada vegada més grans. Una crisi climàtica de característiques tan inexorables com caòtiques. 

La Terra no deixa d’emetre senyals d’alarma: desglaç a Grenlàndia, una insòlita onada de calor al Canadà, inundacions a Alemanya i Bèlgica, emissions de gasos a les masses de permagel que comencen a fondre’s, incendis de nova generació a Califòrnia... És difícil imaginar què més pot ser necessari perquè el món reaccioni abans d’arribar a un punt de no retorn adaptant tot el nostre sistema productiu, organització del territori i hàbits quotidians a una nova situació. Una en què les grans inversions en infraestructures seran necessàries ja no per fer possible el creixement sinó per fer compatible el nostre mode de vida amb les exigències ambientals.