Violència al carrer Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Devorats per la por

Les pallisses se succeeixen i hem de fer-nos preguntes, i preparar-nos per afrontar les respostes des de la responsabilitat i el sentit de la justícia

2
Es llegeix en minuts
Devorats per la por

VÍCTOR ECHAVE

Una pallissa brutal, en manada, sense que hi hagués ni tan sols una discussió. Així va ser assassinat el Samuel, a la Corunya. Així va ser ferit d’extrema gravetat l’Alexander, a Amorebieta. També dues parelles de nois van ser salvatgement apallissats aquesta primavera a les platges de Barcelona. L’Isaac va morir a ganivetades per una banda a Madrid. Ens enfrontem a aquestes notícies amb cert estupor: ¿com pot estar passant això als nostres carrers?  

La violència sempre ha estat present, mai se’n ha anat, però la sensació de vulnerabilitat es multiplica amb aquestes imatges mil vegades repetides. Una crueltat intimidatòria, letal i aleatòria que, en els últims casos, s’ha encebat especialment en els joves. Si qualsevol d’ells pot ser una víctima, tots ho som. Perquè també som joves o ho són els nostres fills o els nostres nets.  

Les pallisses se succeeixen i algunes de les víctimes són col·locades a la diana per la seva homosexualitat. Per a d’altres, no hi ha un adjectiu que qualifiqui l’agressió. Un macabre joc d’atzar. Una desconcertant ruleta russa. Les imatges, la ràbia i la preocupació s’expandeixen per les xarxes i a les converses. Es busquen raons. ¡Que difícil trobar-les per a la irracionalitat! Circulen rumors sobre els agressors, també interrogants. ¿Són estrangers? ¿Menors desarrelats? ¿Ultres? ¿Nens de casa bona a la recerca d’emocions? Mirem d’elaborar teories d’urgència que hi posin una mica de llum. ¿La pandèmia? ¿Les desigualtats que ha evidenciat? ¿La falta d’expectatives? ¿El descrèdit de les institucions? ¿L’escassetat d’utopies disponibles?  

No hi ha res dolent a fer-nos preguntes. Ens les hem de fer per trobar la manera d’entendre aquestes explosions de violència extrema. Imprescindibles per combatre-les en l’àmbit policial, judicial, sociològic... Però més enllà de l’anàlisi d’aquestes agressions, hi ha la reflexió de l’impacte que tenen en cadascun de nosaltres. Com cada nou titular pot afectar la nostra manera de relacionar-nos. Com la por pot calar-nos i transformar la nostra mirada, també la manera en què eduquem els fills. Inculcar la por de mostrar-se. Dificultar el reconeixement de la seva homosexualitat en un fals intent de protecció...  

Notícies relacionades

Hem de fer-nos preguntes, i preparar-nos per afrontar les respostes des de la responsabilitat i el sentit de la justícia. La humanitat és experta a estigmatitzar col·lectius en els moments difícils. Una societat amb por i recels és infinitament més vulnerable al discurs de l’odi. També és més propensa a cedir la seva llibertat a canvi de seguretat. O de falsa seguretat. Sempre hi ha la temptació d’omplir les esquerdes obertes en la confiança amb dosis extres d’entossudiment i conservadorisme.   

Les agressions són reals. I han de posar-se tots els mitjans per evitar-les. De la mateixa manera que s’ha de treballar la gestió de la por. Cedir-hi és multiplicar l’efecte de l’agressió, és ferir-nos col·lectivament, cedir en la conquesta de llibertats i drets. La por i l’odi sempre tenen gana, fins a devorar-nos. 

Temes:

Homofòbia LGTBI