Reunió bilateral, danys col·laterals

Per sort, l’Estat i la Generalitat tindran una nova oportunitat de trobar-se en la cimera bilateral prevista a principis de setmana i dir-se allò que no van poder en la reunió de treball de Salamanca, on a part de posar sordina a l’estratègia d’Aragonès, el president del Govern va apaivagar la cridòria planificada des del madrileny carrer de Génova. Però allò de Pablo Casado és una altra història i la cridòria va quedar en murmuri.

Això de «per sort» està escrit a cosa feta. ¿Hauria d’haver acudit Pere Aragonès a la conferència de presidents? Sí. Que l’hi preguntin a Urkullu, que d’una manera o altra acaba escombrant cap a Euskadi. ¿El Govern d’Espanya ha de mantenir reunions bilaterals al més alt nivell amb el de Catalunya? Sí. Sobretot amb Catalunya.

Vista la manera en què la societat ha assumit els indults dels condemnats pel procés, ja amortitzats i dels quals amb prou feines es parla ni tan sols en les tertúlies més recalcitrants, qualsevol cimera entre les dues parts sumarà després de la resolució del conflicte. El contrari, ja ho sabem, condueix a la confrontació, fins i tot a costa del desgast que el final del litigi hagi suposat per a les perspectives electorals del PSOE.

Ara bé, ningú pot esperar d’aquesta reunió que no es produeixin danys col·laterals. El principal punt a l’agenda catalana porta marcat en vermell la distribució dels fons europeus per a la reconstrucció post-Covid que li corresponen a l’autonomia, però aquest assumpte no és propi d’aquesta comissió, com ja ha advertit el líder del PSOE, sinó de la conferència de presidents, on, com ja s’ha dit, el cap de l’Executiu es va avançar no sense habilitat al full de ruta traçat des de la Generalitat i també des del Partit Popular, els barons del qual, la majoria excepte Díaz Ayuso, que juga a una altra cosa, van rebre amb satisfacció l’anunci sobre els fons, la compra de més vacunes i fins i tot la recuperació d’una iniciativa de temps de Rajoy per fomentar la repoblació a l’Espanya buidada.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Al contrari del que verbalitza l’argumentari dels populars, la comissió bilateral no és una concessió a l’independentisme ni representa clavar el genoll davant Catalunya. Senzillament, ho preveu l’Estatut d’Autonomia. I després: Aragonès té més a guanyar que perdre. Sembla poc probable que Catalunya surti d’aquesta trobada amb els 16.800 milions que reclama a l’Estat per dèficit fiscal, però no sembla una entelèquia que arribin a alguna mena d’acord sobre transports i comunicacions, amb la cessió de la gestió de l’aeroport del Prat i del port de Barcelona sobre la taula. Urkullu, de moment, ja té tancades amb el Govern central les transferències sobre presons, un toc que hauria de servir a Aragonès per aprendre que la negociació representa la via idònia per obtenir avantatges territorials.

I, no obstant, cautelós ha de ser Pedro Sánchez amb les concessions que surtin d’aquesta comissió. Al marge de ports o aeroports, les joies d’aquest menú continuen sent la fiscalitat i el finançament autonòmic, i allà és on Pere Aragonès té la legitimitat de reivindicar i on Sánchez pot desencadenar suspicàcies a la resta d’autonomies, ja no en les governades pel PP, sinó en les que tenen al capdavant dirigents socialistes cada dia amb més ressò reivindicatiu als seus territoris. El País Valencià i Castella-la Manxa fa dècades que exigeixen un repartiment equitatiu del finançament amb el mateix dret i raons que pot fer-ho Catalunya. Cedir aquí davant Aragonès pot convertir les baronies socialistes en un polvorí. I en temps d’economia de guerra no està el cos per acudir a més festes.