Cuidem-nos

És l’anomenada ‘societat del risc’, en expressió d’Ulrich Beck. Hem pogut comprovar de nou que el risc zero no existeix. Es tracta d’una realitat que havien experimentat les velles generacions que van viure la postguerra, tant espanyola com europea, però que era desconeguda pels nascuts a l’empara del model social europeu: el període de pau més gran, llibertat política, progrés i creixement econòmic de la història. La nostra generació, en l’últim cicle de crisi, va tenir la sensació que per primera vegada els seus fills viurien pitjor que els pares.

Ara, pares i fills, han d’afrontar la generalització de riscos –el canvi climàtic, la crisi financera, el terrorisme– que va evocar el sociòleg alemany ja mort. La pandèmia del coronavirus s’ha afegit des de fa més d’un any a la llista. S’ha instaurat un estat d’urgència que transcendeix l’esfera nacional per convertir-se en universal. Les respostes, perquè siguin eficaces, han de ser globals; europees, en un primer estadi. No obstant, en el pla interpersonal, necessitem també un projecte de vida que superi les crisis d’opulència que patim. L’alemanya Nora Borris, especialista en anàlisi transaccional i pastora protestant, ha escrit un text sobre la gran lliçó de la pandèmia que resumeix en les «tres ve baixes»: la vulnerabilitat, la vinculació i la vigilància.

L’article, publicat al suplement d’abril del ‘Quadern de cristianisme i justícia’, apunta que «la vulnerabilitat, la vinculació (per la nostra mútua dependència i solidaritat) i la responsabilitat (o vigilància) són la base de la condició humana i la clau per al nostre desenvolupament». «En els processos de canvi actuals podrem modelar tots els espais vitals quan la nostra convivència estigui més marcada, en tots els camps, per la solidaritat i l’atenció que no per la rivalitat i la competència», conclou Nora Borris.

Des d’aquesta òptica, als éssers humans se’ns exigeix ser curosos i assumir responsabilitats mútues. Aquestes reflexions han de tenir la seva traducció en el pla polític: a l’èpica guerrera, utilitzada per molts governants a l’inici de la pandèmia, cal contraposar l’ètica del ‘care’, és a dir, de la cura, en el sentit més ampli del terme. Ho vaig escriure en aquestes mateixes pàgines el 9 de maig del 2020 i ho repeteixo ara: durant la pandèmia hem incorporat al llenguatge quotidià nous conceptes: confinament, desescalada, nova normalitat, immunitat de grup...

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El més preocupant, l’anomenada ‘distància social’, que remet a desigualtat, diferencia, marginació. Sí, cal continuar mantenint el distanciament personal, físic, però en el pla social necessitem just al contrari: proximitat, solidaritat, respecte i afecte. L’ètica del ‘care’ no es correspon només amb la cura, en l’accepció sanitària del terme, sinó amb l’expressió catalana de ‘tenir cura de’ en la seva versió genuïna: prestar atenció, facilitar la vida dels altres, sobretot dels més dependents.

La política neoliberal no només va retallar la sanitat pública; va afavorir també l’individualisme i va relegar a un segon pla les tasques de la cura dels nostres conciutadans, assignades sovint a les dones i als col·lectius més desfavorits. La gran mutació que s’està gestant ha de servir no només per reorientar les polítiques públiques, dotant la sanitat dels recursos que se li havien sostret, sinó també per revalorar l’ètica de la cura. Sí, una autèntica societat del ‘care’ amb una revolució dels serveis públics i una transformació de les relacions interpersonals. És l’altra gran lliçó de la pandèmia que sovint s’oblida. Mentrestant, cuidin-se. Cuidem-nos.