Usos lingüístics Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Perquè m’entengui la meva mare
Si Dyangani hagués sigut la nova directora del Rijksmuseum d’Amsterdam, o de la Tate, ¿hauria deixat de parlar en anglès o holandès i hauria acabat el seu discurs en la llengua de la seva mare?
Elvira Dyangani Ose, la cordovesa que ha sigut nomenada directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, quan va prendre possessió del nou càrrec va començar el seu parlament en català. Va estudiar Història de l’Art a Barcelona, va treballar de guia turística de la Ruta del Modernisme i es va relacionar amb els ambients artístics de la ciutat. Això vol dir que hi manté una relació intensa i que el reconeixement de l’impuls que per a Dyangani va significar Barcelona sempre ha estat present en la seva trajectòria professional. Ja que sap català, i ja que el Macba és una institució d’arrels catalanes, va parlar en català, doncs. Al cap d’uns instants, va seguir en castellà. Res a dir.
La circumstància que provoca aquesta reflexió és l’explicació que va oferir en el moment del canvi: «La meva mare m’està escoltant per ‘streaming’, i per això em passo al castellà». Res a dir, tampoc. En el moment d’accedir a un càrrec tan important (i envoltat de tanta polèmica), és normal que la persona vulgui compartir la felicitat amb la família. I que la família l’entengui. El problema no és aquest. El problema només es pot calibrar si traslladem l’escena a una altra latitud, a un altre país. Aquesta és una pràctica infal·lible, a l’hora d’entendre el perquè de les llengües i de la seva representativitat i simbologia. Si Dyangani hagués sigut la nova directora del Rijksmuseum d’Amsterdam, per exemple, o de la Tate, ¿hauria fet el mateix? Perquè la seva mare l’entengués, ¿hauria deixat de parlar en anglès o holandès i hauria acabat el seu discurs en la llengua de la seva mare? ¿Ho va fer quan va entrar a The Showroom, de Londres? O, si la mare fos sueca, ¿hauria canviat al suec en l’acte del Macba? Definitivament, no. ¿Per què? Perquè una cosa és l’afecte filial i una altra, la normalitat amb què es desenvolupa una llengua que és la pròpia del lloc on treballes. Dyangani va poder parlar en castellà (i la seva mare la va poder entendre), perquè hi tenia el dret i perquè el català viu en un estat continu de subordinació. No dic que ella en tingui la culpa, Déu me’n deslliuri. La culpa és del prestigi i de l’estatus que té la llengua. Ho diu Maria Teresa Cabré, actual presidenta de la Secció Filològica de l’IEC: «Cal treballar molt sobre el prestigi de la llengua; com recuperar la idea que el català és una llengua de prestigi». Jo hi afegiria: no només de prestigi, sinó útil i necessària. Normal.
¿Normal? Vivim una època convulsa, plena de travetes i de tonteries de mala fe. De renúncies i menyspreus. El que acaba de dir Pablo Casado sobre el català que es parla a Mallorca és un insult. A la intel·ligència, a l’acadèmia. I més: és l’expressió basta («¡Que no parleu català, i aquesta cultura no és apèndix de ningú!») d’un pensament nacionalista espanyol que exclou la diversitat de les parles i els pensaments, que només admet una visió del món, petita i rància, superba i enfadada. I en què el català només ha de servir per expressar l’afecte filial en la intimitat de la llar.
