Amb Paloma del Río al cap

Abans d’obrir els ulls, l’escolto per primera vegada: «T’acabes de deixar dues dècimes en aquesta última volta al llit». M’emporto les mans a les orelles per comprovar si em vaig adormir, com sempre faig, amb algun podcast d’història als auriculars. Res. «Ara obriràs els ulls amb molta força expressiva i corregiràs la recepció fora del matalàs», afirma. No hi ha ningú més a l’habitació.

És definitiu: sento veus. En concret, una veu severa però alhora carinyosa, d’una elegància sense pompa i una saviesa lliure de presumpció, que enuncia i avalua cada un dels meus moviments. «Massa impuls en aquesta sortida de la dutxa, una repulsió una mica defectuosa. És difícil que avui optis a l’or si no encares el dia amb un altre esperit», em diu quan rellisco per agafar el barnús. 

El cas és que aquesta veu em sona. Enfilo el dia amb l’ànim una mica ennuvolat, així que quan el meu nen em pregunta per què les truites són de color groc, m’informa que avui ha dormit amb els ulls oberts i em demana fer un ‘duet’ amb la sintonia de ‘La Patrulla Canina’, li contesto que necessito cafè. En aquell mateix instant, escolto: «Sabem la dificultat d’elements com aquest, però o reflexiones sobre les necessitats de la rutina i el valor de la connexió o t’estàs jugant passar a la final». 

A partir d’aquell moment, la veu m’acompanya en cada gest. Enuncia la dificultat de cada tasca que afronto i avalua el meu virtuosisme en l’execució: «Has sigut valent amb l’elecció dels fideus de fajol i audaç amb el toc de bitxo», «Molta elegància en el servei de la precisió en aquest llançament de cascos de vidre al contenidor verd. No baixis el nivell», «Has clavat aquesta recepció amb una mà a la barra i l’altra a la compra després de la frenada de l’autobús: ¡bravo!» . Quan al banc em cobren per la nova targeta, un imbècil assegura a Twitter que allò del 36 no va ser un cop d’Estat i després se’m cola un veí entre el portal del meu edifici i l’ascensor: «Agafa aire abans de saltar, Otero». I a casa, estic recollint restes de plàtan i ninots de Peppa Pig quan li clavo una puntada de peu amb el peu descalç al muntant de la porta (dit petit trencat): «Cap enlaire, Miqui, puntes en extensió fins a la farmàcia més pròxima».

La meva vida és més fàcil. Circulo per la meva existència amb una veu en off, amb un GPS moral i estilístic, amb un narrador omniscient. Flaubert deia que l’escriptor havia de ser discret i atent, amb cor i mil ulls: «Passejar-se per la història com un déu mut en vista de la seva creació». Això em passa a mi des que avui he escoltat la veu al meu cap, que de vegades es dedica a fer algun comentari tangencial: «¿Estàs de baixa o d’alta a autònoms?», «¿No et poses una mica nerviós els diumenges a la tarda?, «No et preocupis per cada trucada que no has contestat. La culpa, com l’orgull, no pot ser una llosa» 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fa mitja hora que no escolto la veu, aquest colom missatger, i ja la trobo a faltar. Encenc la televisió i una gimnasta amb el mallot blau enjoiat de purpurina broda un salt mortal. «Simón», pronuncia clarament la veu, tot i que ara sona des del televisor, «Simone Biles és a un altre nivell». I per fi ho entenc. Em podria haver tocat la veu en off de Siri, de José Manuel Soto o de Marine Le Pen. Però he tingut sort i m’ha sigut adjudicada Paloma del Río. La gran comentarista de gimnàstica olímpica de Televisió Espanyola, amb 15 Jocs narrats a l’esquena, amb aquesta pertinaç defensa assossegada de l’encant i la diferència (de gènere, orientació sexual, potencial econòmic), amb aquest amor a allò minoritari (sigui el cúrling o els exercicis de maces). Diuen que són els seus últims Jocs Olímpics, però la continuarem escoltant. Alguna cosa així com una veu de la consciència col·lectiva. Jo l’hauria posat a donar les xifres d’incidència de la Covid i a tranquil·litzar-nos amb cada nova onada, també a cantar les estacions del metro i el programa de festes, però em conformaré amb escoltar-la al meu cap.

La veu que em recorda viure amb compromís i elegància, aquest juliol estrany i olímpic: «No està malament el textet, Miqui, però tens el cafè bullint al foc i a la petita amb el nas ple de mocs cridant “papa” per primera vegada en la seva vida».