Opinió

Anem a veure el foc

La relació dels nens amb el foc és més pura que la que tenen avui amb les pantalles, i una mica menys perillosa per a ells

2
Es llegeix en minuts
Anem a veure el foc

Mentre escric, crema, a uns quatre quilòmetres de la casa on passo aquest estiu, la zona de Llançà del parc natural del Cap de Creus. Sona constant la tempesta d’hidroavions, anada i tornada fins a les flames, i van desallotjant cases a mesura que l’incendi repta com un cocodril entusiasmat. Aquí el vent i l’estiu solen provocar embolics. La tramuntana és un vent piròman: ningú que hagi viscut prou temps als contorns de l’Empordà pot dir que no ha vist mai incendis forestals. Ahir a la nit la incandescència es detectava com una aurora austral des de les terrasses del Port de la Selva. Els bars amb vistes eren els més aclamats per la població turista i autòctona, que trobava per un mòdic preu una taula, unes cadires, unes copes i el paisatge apocalíptic de les muntanyes devorades pel foc. Persones evacuades abans de dormir i persones evacuant després d’unes cerveses. Alguns dies les paraules són laberints que no porten enlloc. Un gerundi ho pot canviar tot. Passa amb ‘cremant’.

Al meu nen, que té set mesos, de vegades li poso un encenedor encès davant de la cara perquè pugui veure el foc. Quan intenta tocar-lo amb el ditet, retiro el meu del pistó de gas i la flama s’esvaeix davant la seva sorpresa. Ell vol posar-se la flama a la boca, com totes les altres coses, per provar aquest sabor i aquesta textura que es presenten flotant davant els seus ulls. La relació dels nens amb el foc és més pura que la que tenen avui amb les pantalles, i una mica menys perillosa per a ells. Les pantalles són flames que no cremen la pell i, per tant, no produeixen en el nen la reacció defensiva, sinó que els abismen. Passa també amb els adults. No és la tramuntana, sinó la viralitat, el que estén aquests incendis. Quan puges al metro qualsevol dia de l’any, pots veure als vagons el foc que consumeix la nostra atenció i ens contagia. Si tothom està mirant el seu telèfon amb el cap cot al teu voltant, tu sentiràs l’impuls irrefrenable de treure el mòbil de la butxaca i submergir-se en la intrascendència crepitant de les notificacions. És una cosa semblant al que noten els pins secs del Mediterrani quan el foc els envolta, així que de vegades les paraules són laberints que sí que ens allunyen del Minotaure. Abracem les pantalles com els arbres abracen el foc de l’incendi forestal, aliens al tragí salvador dels hidroavions, que són els amics.

Temes:

Incendis