Deixa’m ser diferent

Però hi ha altres persones que no són gregàries. Gent que, amb independència del seu origen o extracció social, no és exactament que vagin contracorrent. No els agraden les etiquetes perquè no se senten còmodes amb cap. Uns els veuen de la seva extracció social, però d’altres, no. No són d’aquí, però tampoc exactament de fora. No els interessa ni el futbol, ni les sèries, ni els enlluerna un estil de música determinat, sinó que poden veure bellesa en molts. De vegades els hi diuen «equidistants», tot i que no ho són. No els agrada ser part de la massa, i de fet fins i tot es troben malament en una manifestació, o en una discoteca, perquè se senten com en un eixam: despersonalitzats. Són algú, però no són ningú, perquè no se’ls identifica amb cap grup.

Habitualment són odiats o menyspreats. En el millor dels casos són tractats amb menyspreu, i només quan han destacat moltíssim socialment per alguna raó, amb freqüència, estúpida, en el fons, llavors tots els grups se’ls acosten intentant assimilar-los en formes de parlar, roba per portar, restaurants per visitar o opinions per expressar. És una tasca lenta, però sol donar resultat. Al final, el subjecte es despersonalitza i passa a buscar tard o d’hora la seguretat d’un d’aquests grups, el que eventualment l’hagi tractat millor. Amb freqüència es tractava d’un sector que a ell mai li va agradar, però experimentant l’afecte constant dels «veïns», sent que és algú allà i que per primera vegada té amics en qui sembla que pot confiar.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Sovint m’he preguntat d’on provenen aquests intents d’assimilació. S’observen amb freqüència en la cultura humana. De vegades són puntuals o pacífics, i amb freqüència molt violents. La tendència d’acceptar el diferent sembla bastant més recent del que probablement qualsevol estaria disposat a assumir, i mai acaba de materialitzar-se en realitat. En el fons, s’accepta el diferent quan el grup identifica en algunes de les seves reaccions una cosa que els resulta familiar. En realitat, moltes vegades es propicien situacions de violència de diferent intensitat amb l’estrany, a fi que el subjecte –com en molts ritus iniciàtics– porti a col·lació emocions bàsiques en què tot el grup pugui identificar un ésser humà com ells, partint d’aquesta primera pedra al camí de l’assimilació. Passa en escoles, establiments militars, empreses i qualsevol altre tipus de grup. Fins que no es produeix el conflicte i el subjecte es comporta de la manera esperada, el «problema» continuarà viu. Persistirà l’assetjament fins a una possible aniquilació si no arriba la desitjada «integració». Però torno a la qüestió inicial: ¿per què es comporten així tants éssers humans? ¿No és més emocionant i constructiu respectar la diferència i aprendre tot el que té de nou, intentant analitzar-la i buscar-li les moltes utilitats que sens dubte té?

Les noves normes que s’aguaiten sobre el col·lectiu LGTBI són disruptives, com gairebé totes les que suposen canvis de tendències socials profundes. Existeixen seriosos problemes de seguretat jurídica que poden provocar i que cal resoldre abans que es promulguin. Però el seu objectiu últim sembla positiu. Es lluita contra l’uniformisme. S’inspira el respecte al diferent i s’afavoreix la seva normalització en l’imaginari col·lectiu. Només per això mereixen ser preses en consideració, abans que més bandades intentin impedir aquest objectiu.