Pont espanyol amb Cuba

El paper exercit pels governs d’Espanya en la seva relació amb el règim cubà ha sigut el d’actuar com a pont o enllaç amb la resta d’Europa. Tots els presidents amb tot just diferències de matís s’han atingut a aquesta tradició que ha permès, entre altres coses, distanciar la Unió Europea de l’enfocament nord-americà del dossier cubà. No obstant, així que es prolonga la tensió a l’illa, la bronca política a Espanya puja de to, sorollosament queixós el PP amb la contenció dels ministres socialistes al referir-se al model cubà i amb la retòrica de Podem, d’altra banda conforme amb les arrels de la formació i recordatòria de la vigència del bloqueig establert pels Estats Units.

N’hi ha prou amb acudir a les hemeroteques per trobar episodis tan significatius com el viatge a Cuba de Manuel Fraga i el de Fidel Castro a Espanya, les visites de José María Aznar i Mariano Rajoy a l’illa i la lògica necessitat permanent de preservar les inversions espanyoles a l’illa presents i futures per comprendre que més enllà o al marge d’ideologies, la realpolitik imposa les seves regles indefugibles. Els integrants del Govern que, motu proprio o requerits, han donat la seva opinió s’han atingut al realisme, com ho han fet els de la Unió Europea, sense oblidar-se de reclamar al Govern cubà que respecti els drets humans, la llibertat d’expressió i la de comunicació.

És improbable que fos més útil a l’apaivagament a distància de la crisi cubana un comportament més militant, menys predisposat a explorar terceres vies per evitar una radicalització del problema. El que Cuba té davant de si és una triple crisi: de subsistències, sanitària i de completa fallida econòmica. Trobar la sortida a aquest laberint ho és tot menys fàcil perquè, es vulgui reconèixer o no, encara avui una part significativa de la comunitat cubana segueix al costat del règim per variades raons i el Partit Comunista de Cuba (PCC) conserva una capacitat de mobilització més que ressenyable. Aquest és l’escenari i no un altre, i actuar sense tenir-ho en compte no pot tenir cap altra conseqüència que agreujar la calamitosa situació de la població.

No fa falta remuntar-se massa en el temps per descobrir quin és el millor comportament a seguir. El desglaç de les relacions entre els Estats Units i Cuba a partir del 2014, durant el segon mandat de Barack Obama, va portar els països europeus, en general, i el Govern d’Espanya, en particular, a saludar l’experiment com un exercici de realisme polític que va fer possible una modesta obertura econòmica amb Raúl Castro al capdavant de les operacions. L’antecessor de Miguel Díaz-Canel va mantenir el discurs característic del règim, però va obrir una escletxa, facilitada l’operació a ulls del PCC i de l’Exèrcit per una mena de legitimació històrica de l’últim dels Castro. El president de Cuba en exercici està molt lluny de reunir iguals atributs polítics. Per això, com ha declarat Nadia Calviño, convé de moment deixar el debat ideològic per a una millor ocasió i abraçar el possibilisme, tantes vegades practicat per governs espanyols per conservar els ponts amb el règim i, de passada, no empitjorar les condicions de vida dels cubans.