Major Tom és multimilionari

Diu la llegenda que, en plena Carrera Espacial, nord-americans i soviètics es van definir no tant pels seus èxits, sinó per allò que van posar al seu estoig escolar.

M’explico. Segons aquest relat, els Estats Units van comprovar, poc després de llançar a l’espai les seves primeres naus tripulades, que els bolígrafs no funcionaven: l’absència de gravetat no permetia el flux de tinta (una mica com quan estrenes un Bic). Es diu, es comenta, que la NASA va invertir milions i anys a dissenyar, amb la més avançada tecnologia, un bolígraf futurista que permetés gargotejar en qualsevol lloc de la galàxia. ¿Què van fer els soviètics? Es van estalviar diners i temps: van donar un llapis als seus cosmonautes.

Se suposa que aquesta anècdota sintetitzava el pragmatisme soviètic i de la tendència a l’excés capitalista ianqui. És l’autor d’aquestes línies un acèrrim defensor de divulgar la llegenda (com a ‘Liberty Valance’, entre la realitat i la llegenda, imprimeix la llegenda, perquè la llegenda, en realitat, sempre explica molt eloqüentment la realitat i, a més, és més divertida). Però en aquest cas no ens serveix. El 1965, l’empresa privada Fisher Space Pen Company va començar a vendre el Space Pen (també anomenat Zero Gravity Pen) amb cartutxos de tinta pressuritzats, que permetien prendre notes subaquàtiques i també en situacions de gravetat zero. El 1967, la NASA li’n va comprar 400 a sis dòlars cadascun (d’acord, una mica més que un Pilot). I, aquí ve el pitjor, l’URSS també li va fer la mateixa comanda, si bé van saber regatejar i se’ls van emportar per 2,95 dòlars menys, 

¿La moral? Tant comunistes com turbocapitalistes van acabar omplint els seus estotjos siderals amb bol·lis comprats a la mateixa empresa.

Almenys llavors, en aquesta primera carrera espacial, eren dues superpotències que, ja que la seva guerra a la Terra era encara freda, decidien batallar per expandir-se cap a l’espai exterior. Ja llavors, el Grup Surrealista de Chicago deia de «la carrera imperialista de l’aeronàutica»: «Algun dia els treballadors del món «assaltaran el cel» i faran que la vida es visqui a la Terra. Mentrestant, escopim a la cara de la cobdícia celestial».

Ara que estem en plena Segona Carrera Espacial, en aquesta Carrera Espacial Pija, els que competeixen són tres multimilionaris a títol individual: el nord-americà Jeff Bezos, el sud-africà Elon Musk i el britànic Richard Branson. Si allò eren unes Olimpíades, això s’assembla més a la Copa Vela. No tinc idea de quins bolígrafs utilitzen, però les primeres dues opcions que ofereix Amazon (empresa d’un d’ells) són: 14 bolígrafs de gel Amazon Basics, per 9,58 euros o 150 Bic Cristal Azul, per 33.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En realitat, milionaris com ells no haurien d’existir, ni en aquest planeta ni en cap dels altres. Però el cas és que ara, com nens encallats en la fase anal, ‘peterpans’ amb escafandre, s’han entossudit en aquesta boja carrera dels coets bojos, amb la vista posada en un nou negoci: el turisme espacial, si bé ells ho revesteixen d’una melassa sentimental que pren coses de les seves il·lusions infantils (sempre he volgut nedar entre les estrelles, etcètera) i del futur de la humanitat (per salvar aquest planeta, haurem d’anar a d’altres).

Alguns (centenars de milers de firmes) han demanat que millor que no tornin. Jo només els recomano una cançó: ‘Space Oddity’, de David Bowie, protagonitzada per aquest Major Tom que desconnecta i es queda perdut a l’espai (irònicament, la BBC la va utilitzar per a l’arribada de l’home a la Lluna)…. Tot i que reapareix anys després en una altra cançó, ‘Ashes to Ashes’, anímicament arruïnat.