Noves prioritats, adeu Catalunya, adeu PSC

Tres qüestions bàsiques han centrat la primera part de la legislatura: la gestió de la pandèmia, l’encaix del govern de coalició i la qüestió catalana. La gestió de la pandèmia, amb permís de l’ensurt estiuenc, almenys des del punt de vista sanitari sembla encarrilada gràcies a les vacunacions massives.  

No ha sigut fàcil trobar la sintonia per part d’un partit acostumat a ser manat molt i poc disposat a compartir el poder i un nouvingut a les responsabilitats governamentals, amb escassa experiència i moltes ànsies de protagonisme, i per això les dissonàncies han sigut notables. La sorprenent sortida del Govern de Pablo Iglesias, més expert en la política que en les polítiques i el seu relleu per Yolanda Díaz va aplanar el terreny en aquest sentit, fins al punt que ja ningú pretén fer ombra al lideratge al president. A canvi, es respecten unes àrees de poder que no s’han vist afectades per la crisi governamental i es comencen a tramitar algunes iniciatives –com la ‘llei trans’– amb resultats incerts. Podem continuarà gesticulant, però ha acceptat una subordinació, que ha quedat ratificada després de l’ascens de Nadia Calviño a la vicepresidència primera del govern.  

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Després de la concessió dels indults que va precedir la reunió de presidents i amb la perspectiva de la represa de la taula de diàleg entre governs a partir del setembre, la qüestió catalana sembla encarrilada, almenys des del punt de vista polític, tot i que potser no tant com creu Sánchez. Perquè als inevitables esculls en l’àmbit jurídic i internacional que caldrà afrontar cal afegir ara el preocupant missatge que es trasllada, després d’haver optat pel desplaçament d’Iceta d’un Ministeri que havia de tenir un paper protagonista en la negociació política. Es diu que, en compensació, el PSC ha guanyat quota de poder, entenent-se per poder el maneig de pressupost. Però el cert és que en termes polítics els socialistes catalans, a qui tant deu Sánchez en el seu ascens, han sigut sacrificats i ja dues vegades: primer ho va ser Illa i ara ho ha sigut Iceta. El problema més gran, no obstant, no és la qüestió dels noms sinó del projecte, una cosa sobre la qual el PSC haurà de reflexionar i decidir si segueix subordinat a qui el menysté o si vol ser un projecte autònom. 

Encarrilada la pandèmia malgrat l’onada estiuenca, pacificat el Govern i havent sigut desplaçada la qüestió catalana dels llocs de privilegi de l’agenda, Sánchez ha apuntat amb el canvi de Govern quines són, a partir d’ara, les seves prioritats. D’una banda, garantir l’èxit de la recuperació econòmica a través dels fons Next Generation i de les reformes estructurals que comporten, emparant-se amb la més absoluta ortodòxia europea que projecta Calviño. I, de l’altra,, recosir el partit després de la fratricida lluita dels últims anys i refer-lo a imatge i semblança seva, una cosa que culminarà en el congrés de l’octubre. Aclarida la incògnita de Susana Díaz a Andalusia, Sánchez ha prescindit del seu faedor, Iván Redondo, que generava moltes tensions amb Ferraz i al si del mateix Govern central, ha mantingut o ascendeix a alguns dels seus fidels i ha incorporat noves ministres amb experiència en l’àmbit municipal, procedents de territoris que conserven barons socialistes, qui sap si per acontentar-los i consolidar aliances o si, per si de cas, per anar forjant lideratges alternatius i lleials. Bregat en l’adversitat, Sánchez va guanyar les primàries, va aconseguir el Govern, s’ha desfet de rivals interns i externs i s’enfronta ara al repte de consolidar el partit com a força municipal i autonòmica com pas previ a la Moncloa. Sembla que oblida, però, que les lleialtats no cal donar-les per descomptades, sinó mirar de conservar-les.