L’Afganistan, un fracàs sense pal·liatius

Els mateixos talibans que en els primers 90 van ser utilitzats com a carn de canó local –recolzats per Washington i Islamabad– per pacificar el país i després, passat l’11-S, van ser demonitzats per la seva aliança amb Al-Qaida. Els mateixos que ara estan a punt de tornar a tocar poder a Kabul, aprofitant intel·ligentment el cansament estratègic nord-americà i les seves presses en altres escenaris per accelerar la seva estratègia de força davant un Govern i unes Forces de Defensa i Seguretat Nacional Afganeses (FDSNA) absolutament inoperants.

Es pot recordar que els EUA van anar a l’Afganistan per venjar l’11-S, no per atendre les necessitats i demandes de la població local. I ara el deixen novament abandonat a la seva sort, sabent que la població civil (i, sobretot, les dones) patirà el que no es pot dir davant uns talibans envalentits. En termes polítics, la democràcia i l’Estat de dret són avui tan lluny com llavors, amb un Govern escassament representatiu en què difícilment conviuen Ashraf Ghani i Abdullah Abdullah (tots dos van organitzar el 2020 la seva pròpia cerimònia de presa de possessió), incapaç de frenar l’enorme corrupció existent (alimentada des de l’exterior) i de cobrir almenys les necessitats més bàsiques dels gairebé 40 milions d’afganesos. Oblidada la democratització que deia inspirar George W. Bush, tampoc s’ha aconseguit l’estabilització que Obama plantejava com a objectiu principal. Al contrari, els gihadistes, tant d’Al-Qaida com de Daesh, continuen molt actius, mentre es registren forts combats a 26 de les 34 províncies afganeses. I el que més destaca no és tant la capacitat de combat dels talibans com el col·lapse d’unes FDSNA que defugen el combat. Tot això mentre l’economia no dona senyals de millora, cosa que no treu que continuï florint el mercat de la rosella opiàcia, font principal d’ingressos per a molts dels senyors de la guerra que ara tornen a cobrar macabre protagonisme.

L’únic punt que els talibans han complert de l’acord de Doha –que no va ser un acord de pau sinó la certificació de la derrota nord-americana– és el de no atacar les forces nord-americanes des d’aleshores, cuidant de colpejar en un nivell que no provoqui la reversió d’una retirada que ara, amb l’entrega de la base aèria de Bagram, ja no té marxa enrere. Ni el miler de soldats ni els 17.000 contractistes privats que Washington deixarà al país podran garantir la seguretat de les legacions diplomàtiques i de l’aeroport de Kabul, ni molt menys millorar substancialment l’operativitat de les FDSNA. A canvi, han aconseguit l’alliberament de milers dels seus milicians, netejar el terreny de tropes estrangeres i controlar el procés polític amb el Govern nacional, bloquejant qualsevol acord mentre avancen sense fre en el control de més i més districtes del país. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però, per penós que sigui el balanç recollit –que també es pot aplicar a una Espanya que mai ha tingut una estratègia pròpia, més enllà d’acontentar Washington–, el més important és el que passi en l’immediat futur. Un futur en què l’únic indici de resposta prové de la creixent reacció local davant l’avanç talibà. Junt amb les creixents crítiques ciutadanes per l’innegable abandonament governamental es parla ja d’una «segona resistència», amb accions armades protagonitzades per milícies que busquen garantir la seva pròpia seguretat. Una imatge que, més enllà de visions romàntiques sobre el poble en armes, ens remunta a l’Afganistan dominat per grups armats irregulars, liderats per personatges que buscaven el seu propi benefici en el marasme polític provocat per la falta d’un Govern funcional.

Molt més preocupant que el que li passi a la imatge dels EUA com a suposat líder del món lliure és el futur que els espera als afganesos. I amb prou feines hi ha cap dada positiva a què aferrar-se avui per mantenir l’esperança.