Indults anticipats

Dels diversos fronts que continuen oberts, n’hi ha alguns en els quals el Govern central disposa de marge de maniobra. No és el cas de la tasca de fiscalització i d’atribució de responsabilitats comptables per part del Tribunal de Comptes, que recentment ha reclamat de manera provisional més de cinc milions d’euros per les despeses vinculades a la internacionalització del procés a exalts càrrecs com Mas, Puigdemont, Junqueras o Mas-Colell i que la Generalitat tractarà d’avalar mitjançant la creació d’un fons de 10 milions d’euros. El mateix ministre Ábalos ho ha qualificat de «pedres en el camí» i té tota la raó perquè encara que l’Advocacia de l’Estat s’hagi retirat de la causa, el cert és que res no pot fer el Govern central –i està bé que així sigui en favor de la idea de pesos i contrapesos– per evitar la fiscalització dels comptes de cap poder públic quan hi ha sospites de mal ús dels diners de tots, per molt que això interfereixi en els seus plans polítics.

Però en canvi sí que pot actuar el Govern central en alguns flancs del front judicial, en particular el que té a veure a les persones encausades per l’1-O que no han comparegut davant de la justícia espanyola, especialment aquelles processades pel delicte de sedició, és a dir, Puigdemont, Ponsatí i Comín, sobre els qui han pesat ordres d’extradició reiteradament denegades i qui recentment han recuperat, encara que de manera provisional, la immunitat derivada de la seva condició d’europarlamentaris. Un veritable maldecap per al Govern central i un constant desafiament per al poder judicial espanyol que l’Executiu podria haver ja minimitzat en cas d’haver dut a terme la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició del Codi Penal, tal com va anunciar al principi de la legislatura.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Es dona la circumstància, no obstant això, que després de la concessió dels indults queda justificada la possibilitat de l’indult previ al judici per a les persones acusades pel delicte de sedició. Perquè, encara que la llei de l’indult estableix que aquesta figura és aplicable tan sols en cas de sentència ferma, també s’estableixen una sèrie d’excepcions que segons alguns especialistes actualment es correspondrien, entre altres, als delictes de rebel·lió i sedició. Existiria, per tant, per als processats per l’1-O, i el mateix ministre de justícia així ho va reconèixer, la perspectiva d’un indult anticipat.

Però que la possibilitat existeixi legalment no evita inconvenients jurídics ni tampoc polítics ni tampoc d’asimetries en el tractament als encausats. Jurídicament hi ha els problemes d’extemporaneïtat, de la consideració de culpabilitat prèvia al judici, que no seria aplicable ni als delictes de malversació ni de desobediència que continuarien pesant sobre els pròfugs i de la poca claredat del mecanisme per a fer-ho possible. Per raons d’eficiència es pot argumentar que, atès que uns sentenciats han estat perdonats per la comissió dels mateixos delictes que s’imputen a les persones no jutjades, aquesta presumpta conducta delictiva també seria susceptible de ser perdonada i per això ja no seria necessari jutjar-la. Però sobretot, atès que aquest perdó previ concerneix uns delictes, els de rebel·lió i sedició, que presenten molts problemes en perspectiva comparada –d’aquí la denegació fins a la data de les sol·licituds d’extradició, unes denegacions que han posat en dubte a la justícia espanyola i que poden seguir-la posant en el marc de la justícia europea, i més encara després de l’avís del Consell d’Europa–, contemplar l’indult anticipat, malgrat els costos polítics, potser sigui el menys dolent. I en aquest cas la utilitat pública hauria de ser la raó d’Estat.