Guerra Civil
L’instint suïcida dels catalans
Per a Manuel Reventós, la impotència de la Generalitat durant la guerra i la seva complicitat amb els incontrolats té un nom: Lluís Companys
En els interminables i agres debats que animaven les sobretaules de l’exili, el meu pare solia dir que la guerra no l’havia guanyat Franco sinó que l’havien perdut els republicans. Si volen saber el perquè, llegeixin el ‘Diari de la guerra’ de Manuel Reventós, que ha sigut publicat per la seva neta després de mantenir-se 80 anys a les golfes de la torre que els Reventós tenen a Sarrià. Escrit en calent i sense possibilitat de matisar les seves abruptes sentències, com va passar amb altres dietaris, a causa de la prematura mort de l’autor, el text constitueix un testimoni descarnat de l’impacte que va produir en la burgesia liberal catalana –la que no va fugir a Burgos, Salamanca o Roma– el desgavell i la violència que van assolar la rereguarda. Coherent amb la seva condició de catalanista liberal, Reventós sent una profunda repulsió política i moral davant el cop d’Estat protagonitzat pels militars franquistes, però la seva aversió al feixisme no li impedeix dedicar el gruix de les seves acerades critiques als responsables de la Generalitat, a qui considera incapaços de fer front a l’alçament militar sense obrir de bat a bat les portes d’una revolta sagnant que va delmar Catalunya.
Els Reventós no van viure en carn pròpia ni les privacions que van assolar la majoria dels barcelonins ni les bombes que van destrossar el ventre de la ciutat. Recordo que, quan vaig entrevistar el fill de Manuel Reventós –Joan, fundador del PSC, que tenia 10 anys quan va esclatar la guerra–, em va explicar que no es va adonar de les penúries que imposava la contesa fins que van haver de tallar el primer arbre del jardí per escalfar les habitacions. No obstant, Manuel Reventós continuava anant cada dia al seu despatx de Crèdit i Docks, al port de Barcelona, amb el tramvia, des d’on va poder observar l’hecatombe provocada pels bombardejos italians i barrabassades de les patrulles de la FAI.
En un parell d’ocasions, lamenta la «vocació de suïcides i destructors que tenim els catalans», i quan busca una explicació al drama que observa des del tramvia, l’atribueix a la revolució més que a la guerra, i arribat a vaticinar que sense col·lectivitzacions ‘ningú hauria ajudat Franco’. Mai ho sabrem, però sí que convé recordar –ara que Pablo Casado ha tornat a obrir el debat– que primer va ser la guerra, l’alçament, i que la revolució va ser un corol·lari difícil d’evitar, després de l’assalt a les casernes i el repartiment de les armes que van permetre frenar els militars del general Goded. Per a Manuel Reventós, la impotència de la Generalitat i la seva complicitat amb els incontrolats té un nom: Lluís Companys, a qui gairebé sempre anomena pel sobrenom pejoratiu d’«ocellet», que li havien assignat en una revista satírica. Ho fa en castellà (pajarito), però també en alemany (vögelein), en francès (oiselet), en italià (uccellino) o en portuguès (passarinho). Una manera de massacrar-lo des de la convicció segons la qual va ser responsable de tots els mals que afligien Catalunya, una cosa que la història s’ha encarregat de matisar.
