El consentiment, al centre

El març del 2020, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, va presentar el primer avantprojecte de la llei orgànica de garantia de la llibertat, un text que ha tardat més d’un any a ser aprovat pel Consell de Ministres, després de disputes no només sobre el redactat sinó també sobre les conseqüències jurídiques. En aquesta llarga tirada, influïda també per la irrupció de la pandèmia i, en els seus últims tràmits, pel qüestionament legal que ha expressat el Consell General del Poder Judicial, s’han viscut episodis de polèmica entre els socis de Govern, tot i que s’ha mantingut l’esperit d’una reforma que implica importants modificacions en el Codi Penal i persegueix ampliar l’espai de protecció contra les agressions sexuals que últimament s’han reproduït de manera alarmant. Com va dir llavors la ministra Montero, «s’ha aprovat gràcies a la lluita del moviment feminista als carrers». S’ha de recordar que l’origen de l’anomenada llei sí és sí es remunta a les protestes que es van generar arran de la sentència de l’Audiència de Navarra contra els integrants de ‘La manada’, joves agressors d’una noia als Sanfermines de 2016, condemnats per abús sexual i no per violació, un aspecte més tard corregit pel Tribunal Suprem. La repercussió social d’aquella decisió va ser enorme i va impulsar la legislació que ara inicia el tràmit parlamentari.

La base de la llei és la consideració de la llibertat sexual com un bé protegit, d’acord amb el que estableix el Conveni d’Istanbul, i es vertebra a partir de la necessitat del consentiment actiu, és a dir, la manifestació lliure que expressi clarament la voluntat d’una persona de mantenir relacions sexuals. D’aquesta manera, desapareix l’abús sexual com a tipificació i es refon amb el delicte de violació. El canvi és substancial, de concepte. Fins ara, perquè es considerés l’agressió sexual i la violació com a delictes era necessari l’existència de violència i intimidació. A partir de la nova llei orgànica, les dues accions seran delictives sempre que no existeixi un consentiment explícit. Les víctimes ja no hauran d’acreditar la seva resistència o demostrar que hi va haver intimidació o violència. Qualsevol relació no consensuada i admesa per les parts serà objecte de persecució penal. A més, la norma introdueix agreujants específics, com les violacions en grup, l’ús d’armes o el subministrament de droga, que poden anul·lar la voluntat, i s’especifica així mateix la violació com a tal al si de la parella.

En la voluntat legislativa d’acabar amb conductes improcedents, la llei tipifica per primera vegada com a delicte l’assetjament ocasional o de carrer i les accions de contingut sexual intimidatòries. Un pas endavant per acabar amb una xacra que és constant, repetida i moltes vegades invisible. També preveu l’existència de centres assistencials per a les víctimes i estableix càstigs contra el proxenetisme.

La llei sí és sí enrobusteix la llibertat, especialment de les dones, en el moment d’establir relacions sexuals i cerca evitar humiliacions posteriors a l’agressió (que suposen una revictimització de l’agredida), amb una variació de focus que posa el protagonisme, sense excuses masclistes, en la voluntat explícita, contundent i clara, de la persona.