Tenir clares les prioritats

Segons la meva opinió les nostres prioritats són avui quatre, tres de política domèstica i una altra de política exterior: vèncer el virus per evitar més morts, recuperar l’anhelada ‘normalitat’ i rellançar l’economia i l’ocupació; reencarrilar el ‘raca-raca’ castellà-català i el seu encaix constitucional amb un programa de futur capaç d’il·lusionar tothom; aprofitar els fons europeus per fer les reformes que el país necessita per mirar cap endavant amb confiança; i, en to menor, redreçar la malmesa relació bilateral amb el Marroc. 

N’hi ha molts més, però aquests em semblen els més importants, perquè en la seva adequada solució ens juguem el present, la nostra convivència en pau i el futur dels nostres fills. I per això són assumptes que no és just deixar únicament en mans del Govern i de les variades forces polítiques que el sustenten, sinó que també exigeixen la cooperació lleial dels partits de l’oposició i dels ciutadans en general. Quan el bé comú està en joc es pot exigir als responsables polítics i a la ciutadania que deixin de banda les seves diferències per unir forces amb altura de mires. No per desconfiança ni per altruisme, sinó per simple egoisme intel·ligent. 

Després de molts titubejos inicials, comprensibles davant un virus desconegut i inesperat, i no poques disfuncionalitats, a causa de la confusa distribució de competències entre el Govern central i els autonòmics, el procés de vacunació avança a bon ritme i ara són els ciutadans els que han de tenir un comportament responsable, cosa que no sempre passa. I per no disparar-nos un tret al peu, el Govern ha de ser capaç d’enfrontar-se a ‘lobbies’ poderosos i regular l’arribada de visitants de països amb perilloses mutacions del virus, com és actualment el Regne Unit, als turistes del qual altres països tanquen fronteres. 

Redreçar el problema català exigeix reformar el que sigui possible, conviure amb el que no ho sigui i tenir la intel·ligència de distingir entre una cosa i una altra. Donar-se cops de cap contra la paret no la trenca i causa un fort mal de cap. És un assumpte sobrat de passió i mancat de fred raciocini, que demana abandonar posicions extremistes en benefici de les possibles i això exigeix un gran acord en el qual participin els partits catalans i els nacionals, inclosa l’oposició que un dia governarà. Perquè només així serà possible pactar alguna cosa amb garantia que demà es compleixi. Si hi ha algun assumpte que exigeix generositat, amplitud de mires, i sentit d’Estat, és aquest. Seguir amb el bloqueig és dolent per a tothom. 

La distribució intel·ligent dels diners que arriben d’Europa amb el Pla Next Generation ens permetrà establir les bases d’un desenvolupament futur digital, verd, sostenible i tot el que un vulgui. I això tampoc ho pot fer el Govern per ell i davant seu, sinó que ha d’escoltar els partits, les Comunitats Autònomes i la societat civil, per aconseguir un projecte veritablement compartit. És molt important aprendre a construir amb els altres i no contra o al marge d’ells, tot i que això impliqui cedir per després guanyar.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

 I finalment hi ha la relació amb el Marroc, que exigeix una política d’Estat i no que el Govern digui una cosa, el soci de la coalició en digui una altra, i l’oposició miri de treure’n profit. Això no és de país seriós. El Marroc ha sentit que el moment era favorable per forçar la nostra postura sobre el Sàhara, no ha calculat bé, s’ha equivocat i li ha sortit malament. I ara uns marroquins estan enfadats; altres, humiliats i molts, preocupats. Són ells els que han inflat el suflé i ara hauran de desinflar-lo, però seria intel·ligent ajudar-los discretament, perquè també ens interessa normalitzar la relació amb un veí amb qui compartim molts interessos polítics, econòmics i de seguretat. 

El problema és que tot això exigeix remar junts, generositat i sentit d’Estat. Ja ho vam fer i ho vam anomenar Transició. Si a mi ara em diuen vostès il·lús, m’ho mereixo.