Centenari exuberant del PCX

La Xina commemora el centenari de la fundació del Partit Comunista (PCX) en un clima d’exuberant influència política i econòmica a escala universal. El mateix partit que va refundar l’Estat (1949) i després va encadenar canvis successius que el van sumir en una barreja d’autoritarisme ferotge i decadència imparable ha mutat en un altre de capaç de mantenir al carrer la iconografia del maoisme, de compaginar el lèxic comunista amb el capitalisme d’última generació i de disputar als Estats Units l’hegemonia, singularment a la conca del Pacífic. El mateix centralisme democràtic que va servir al PCX per rescatar de la insignificança la nació exhausta serveix avui per exercir un control sense límits al si d’una societat convertida en superpotència.

Res del que passa a la Xina és aliè a la voluntat del partit, a l’autoritat omnímoda del president Xi Jinping i a una burocràcia gegant que marca el pas i encobreix els punts febles del sistema: desigualtat creixent entre l’est urbanitzat, amb grans megalòpolis on tenen la seu les multinacionals, i l’interior, rural i endarrerit; el ruïnós sosteniment d’una economia pública anquilosada; l’envelliment de la població; el front d’aliats asiàtics dels Estats Units i la incapacitat momentània d’assegurar les seves rutes de subministrament. Alhora, la desimboltura xinesa per competir en el sector de les tecnologies d’avantguarda –5G, intel·ligència artificial, carrera espacial i altres– és fruit de la concertació entre les directrius del partit i el dinamisme d’un sector privat que fa dècades es va acollir als eslògans del PCX que legitimen el dret a enriquir-se.

Si aquesta nova realitat aboca o no a una nova guerra freda és una cosa que cal veure. El que sí està clar és la voluntat dels Estats Units de contenir l’adversari, una estratègia iniciada per Donald Trump mitjançant un proteccionisme agressiu i continuada per Joe Biden sense alçar massa la veu. Davant els dubtes i temors que susciten a Europa les conseqüències del capitalisme global xinès, la Casa Blanca ha optat per impedir que la Ciutat Prohibida culmini una revisió de l’statu quo internacional, cosa a què tendeixen totes les superpotències per garantir-se un espai vital tan confortable com sigui possible. Es pot dir que l’eslògan de Biden, ‘Torna Amèrica’, s’ha de traduir com la voluntat del president de contrarestar el desafiament xinès amb un multilateralisme actiu de què Trump no en va voler saber res.

El vaticini atribuït a Napoleó que el despertar de la Xina faria tremolar el món s’ha fet realitat en gran manera. En el curt espai de temps transcorregut des de l’enfonsament de l’URSS i la concreció d’un món unipolar amb els Estats Units com a única superpotència, la Xina ha sigut capaç de desbordar totes les previsions i la majoria d’estudis preveuen que no més enllà del 2030 el seu PIB superarà el dels Estats Units, no la seva renda per càpita. Serà el gran competidor global que ja és corregit i augmentat, instal·lat segurament en una estabilitat interna indiferent a lleus sotracs com les crisis de Hong Kong i Sinkiang, sotmès tot a l’autoritarisme incontestat del partit, que la societat acata complaguda pel progrés material indiscutible, i sufocada tota dissidència.