La Bauhaus, madurant al sol

M’afegeixo entusiastament al projecte de la nova Bauhaus que ara vol impulsar la Comissió Europea. Ho ha explicat en aquestes mateixes pàgines Anna Gener en dos excel·lents articles. Però posats a contribuir a la seva refundació, a més d’aportar aquesta anècdota germinal, em sembla oportú fer algunes anotacions. La primera és que desconfio de tot el que neix amb fòrceps institucional.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

D’altra banda, la Bauhaus també té una cara trista, que no s’ha d’amagar. Per exemple, com es va marginar les dones, tant alumnes com professores. El mateix Gropius es va espantar que ocupessin tant espai, no volia una escola femenina, aspirava a una cosa superior, no a la domesticitat. O com es resolien conflictes ideològics amb cert estil dictatorial. També hi va haver connivència, en un determinat moment, amb els nazis. I cal reconèixer que alguns dels seus membres resultaven una mica sectaris. Encara que tot això passa fins i tot a les millors cases («haus»). Sobretot en una organització pedagògica que vulgui ser pionera. Per tant, no entela els seus grans i evidents èxits. Ara bé, una interpretació errònia dels postulats ‘bahuasians’ ha sigut també la responsable d’un disseny malvat estrictament funcionalista que ha assolat el planeta. Ho va explicar molt bé Tom Wolfe en el seu llibre ‘¿Quién teme a la Bauhaus feroz?’. Com un estil amb pretensió social, a l’arribar als Estats Units es va deformar per agenollar-se davant el consumisme més voraç, perdent pel camí l’ètica de la que tant cloquejava teòricament. ‘El Príncipe de Plata’ va generar gratacels infames i penosos suburbis.

Si ara volem una Bauhaus mediambientalment compromesa i multidisciplinària, no podem repetir el seu eslògan «partir de zero». Aquesta consigna, a més d’equivocada és impossible. La història és un ric bagatge. És cert que els canvis només s’esdevenen amb radicalitat i risc, però no tenen per què menysprear la tradició. Tampoc s’ha d’oblidar l’experiència, sobretot la dolenta, per evitar-la. Res neix del no-res, només obvietats. Per això jo advocaria per una nova Bauhaus més humanista. O més ben dit més llatina, mediterrània, meridional, del sud... ja que tan humà és un berlinès com un napolità. Hem de reequilibrar la freda austeritat saxona amb barcelonisme. Com Sottsass deia, no «em fio gaire d’aquesta gent tan seriosa del nord, que mai veu el sol i on el raïm mai madura amb prou sucre». Si aquesta vegada la Bauhaus reneix, ha de tenir de Barcelona alguna cosa més que la sentència que li va inspirar a Gropius la seva visita: «L’objectiu final de tot art és la construcció». Bé, però i l’objectiu final de tota construcció, ¿quin és? Enaltir l’‘egotrip’ de l’autor, atapeir les arques del constructor, inflar el mercat immobiliari. Segona oportunitat ‘bauhasiana’: dissenyar de veritat, cases i coses per a la gent.