Pros i contres
El recordatori
La desaparició de Xavier Folch era també l’adeu a un temps, a una cultura, a una manera de ser en el món
El dia del funeral de Xavier Folch, l'editor, polític i activista, es van repartir uns recordatoris que contenien l’essència del que ell ha significat per al país. Abans, la família, en un exercici d’extrema delicadesa i contenció, va fer una glossa de l’home públic, però també del marit, del pare, de l’avi. No cal dir que va ser emocionant, aquell agraïment, perquè, de fet, era la constatació del deute que tots els que érem allà (la família, primer) teníem amb el Xavier. Però això són detalls íntims que romandran en la memòria dels que el vam estimar.
El que vull destacar de la cerimònia és el recordatori, presidit pel 'Retrat de Xavier Folch' que l'any 2009 va pintar Miquel Barceló. És el d’algú a mig camí de la melancolia i l’acció, a cavall de la mirada profunda i de la serenor que es percep al fons dels ulls d’un quadre que, tot ell, sembla que s’estigui esvaint. Xavier Folch hi és com un personatge homèric, antic, alhora robust i fràgil. Ja el coneixia, però al veure’l en el recordatori vaig pensar que la desaparició de Folch, evocada ara en el retrat, era també l’adeu a un temps, a una cultura, a una manera de ser al món. Subtil i tenaç, insubornable i afable, «pur en el pur».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
