Assignatura: «Començar de nou»

¿Per què s’han concedit? Condemnats els nou dirigents catalans pel Suprem i executada la sentència, el conflicte continuava viu. I la tesi que la simple continuïtat el solucionaria, o el reduiria, es va estavellar contra el resultat de les eleccions catalanes de febrer. El PSC va ser la primera força, però els tres partits independentistes –ERC, Junts i CUP– van repetir majoria absoluta i van tenir el 52% dels vots, percentatge tampoc a magnificar per la molt alta abstenció.

Era clar que la mera continuïtat perpetuaria l’enfrontament entre el nou Govern català i el d’Espanya. També la divisió de Catalunya en dues meitats pràcticament iguals. L’independentisme havia tingut el 52%, però les enquestes –incloses les de la Generalitat– indiquen que la majoria dels catalans, per un marge estret, no vol marxar d’Espanya.

No canviar l’escenari no resoldria res i portaria la paràlisi de la política catalana i fins i tot espanyola. Podia ser el moment idoni per a un gest rellevant que obrís una nova etapa, sobretot quan ERC, el primer partit independentista, afirma que, sense renunciar al seu objectiu, rebutjava la unilateralitat –el gran pecat del 2017– i vol negociar. 

Els indults neixen així de la convicció que en algun moment –havent parlat ja la Justícia– convindria «girar full» (campanya de Salvador Illa) i «començar de nou», com va dir dilluns Pedro Sánchez al Liceu.

L’escriptor Javier Cercas, molt contrari a la independència, els ha defensat dient que són una aposta per l’esperança que un notori gest de conciliació pugui desbloquejar el llarg conflicte. No hi ha cap garantia, però nota que el clima català ja ha canviat amb l’anunci dels indults. L’esperança no s’ha de truncar pel rebuig o la por de moure les coses.

Els indults tenen, no obstant, l’oposició de tota la dreta espanyola i són vistos amb gran recel pels independentistes més radicals. Però les manifestacions contràries han mobilitzat poc els qui –escèptics o fins i tot oposats– no creuen que uns indults, que mantenen la inhabilitació i estan condicionats a no tornar a trencar la llei, puguin ser una catàstrofe. I Sánchez no actua només per «autoindultar-se ja que han expressat el seu recolzament tant el Cercle d’Economia, rellevant entitat d’empresaris i professionals, com el Foment, la patronal catalana, i fins i tot el president de la CEOE, Antonio Garamendi: «Benvinguts siguin si serveixen per normalitzar les coses». 

Els empresaris saben que el conflicte crònic amb Catalunya, ‘grosso modo’ la cinquena part del PIB i de la població espanyola, no és el millor per a la recuperació. També els bisbes catalans s’han apuntat al sí, arrossegant la Conferència Episcopal, que ha demanat «abandonar les actituds inamovibles davant els indults».

El líder del PP no entén que la seva oposició frontal i radical no sigui compartida per sectors socials rellevants i fins i tot ha criticat que hi «interfereixin» els qui [empresaris i bisbes] no són al Parlament, oblidant que altres vegades el PP ha exhibit el suport d’associacions de víctimes del terrorisme i també dels bisbes. El PP arrisca així quedar-se aïllat amb Vox i ser incomprès per la premsa internacional més solvent. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

‘Financial Times’, el diari més influent a Brussel·les i a moltes capitals, s’ha manifestat a favor dels indults i la negociació. Dir que Casado va ser víctima d’«un parany» a Barcelona només indica que no se sap llegir la realitat.

Els indults són un gest valent i arriscat a la recerca d’un molt complicat desbloqueig que necessitarà que es tinguin en compte dos grans imperatius: màxima flexibilitat i respecte a l’Estat de Dret. Totes les lleis es poden canviar, però sempre sense trencar la legalitat. Però «començar de nou» és més fàcil d’enunciar que d’aconseguir. La reunió de dimarts, el dia de sant Pere, entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès, serà la primera prova. En donarà algunes pistes.