Editorial

Els estadis com a símptoma

La tornada del públic, un alleujament per als clubs, comparteix la condició de símbol de la normalitat amb l’aixecament de l’obligatorietat de la mascareta

2
Es llegeix en minuts
Messi se dispone a lanzar una falta en un Camp Nou completamente vacío.

Messi se dispone a lanzar una falta en un Camp Nou completamente vacío. / JORDI COTRINA (EPC)

Si el primer Consell de Ministres d’aquesta setmana va ser el que, amb l’aprovació dels indults, obria la porta a reformular la vida política a Catalunya sobre noves bases, que no des de zero, el celebrat dijous compartia la filosofia de fer arribar als ciutadans que estem en un moment de girar full, aquesta vegada en molts altres aspectes de la vida quotidiana i econòmica del país. Prova de la importància del futbol és que l’esperat anunci de la reobertura dels estadis (i dels pavellons del bàsquet professional) compartís els honors de símbol de la tornada a la (gairebé) normalitat amb l’aixecament de l’obligatorietat d’utilitzar la mascareta a la via pública quan sigui possible mantenir la distància de seguretat. Una coincidència significativa quan el calendari de les competicions esportives en les quals la decisió d’obrir les grades al públic sense limitacions d’aforament podria haver permès perfectament haver dilatat una mica més la decisió (falten gairebé dos mesos per a l’inici de la Lliga de futbol). Una mica, però no molt més: la situació econòmica dels clubs requeria, de manera apressant, la tornada del públic i la posada en marxa de les campanyes d’abonaments. Les pèrdues en taquillatge i altres conceptes lligats a l’assistència de públic han sumat només aquest any 733 milions d’euros per als clubs de futbol professional (i 12 més per als de bàsquet), que se sumen als de la truncada temporada anterior, hivernada bruscament el març del 2020. L’obertura de portes, amb un impacte econòmic d’uns mil milions d’euros, era l’ajuda (més enllà de la subvenció de 13 milions d’euros per a esports professionals però amb menys poder econòmic) que el futbol necessitava per no passar d’una situació d’extrema crisi que l’ha obligat a un seriós ajust a una de pràctica ruïna. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Passar bruscament de la clausura absoluta a l’afluència de públic en condicions de gairebé normalitat (s’haurà d’utilitzar la mascareta en pavellons tancats i, als estadis oberts, quan no sigui possible el metre i mig de distància) pot resultar xocant. En altres activitats que també suposen mobilitat i concentracions humanes en recintes tancats o semioberts fa mesos que s’ha anat recuperant la presència del públic de manera gradual. Als recintes dedicats a les arts escèniques, cines, museus o centres comercials hi ha hagut increments graduals de l’ocupació màxima permesa, amb avenços i retrocessos en funció de l’evolució de la pandèmia. I sense el doble arrasador que, en el cas de l’esport, ha diferenciat entre l’esport professional i aficionat, permetent l’obertura o no d’un mateix recinte en funció de la categoria de l’equip que competia. Només la necessitat de mantenir la igualtat a la competició justificava que la competició acabés per a tots els clubs en les mateixes condicions en què va començar, sense que els situats en zones amb dades epidemiològiques més positives poguessin beneficiar-se a la fase clau de la temporada de jugar amb el recolzament del públic local.

La tornada del públic serà general... però condicionada al que puguin decidir cadascuna de les comunitats autònomes al seu territori. La possibilitat de repunts en els contagis els permet a cada una d’elles imposar restriccions en cas de necessitat. I així hauria de ser, sense que, en cas d’arribar a aquesta situació, la impopularitat de la mesura interfereixi en cap cas en la decisió.