Pros i contres
La Clemenza di Pedro
N’hi ha que hi veuen noves eres (polítiques) i n’hi ha que pensen en urgències (polítiques) formals, sense substància, ni partitura ni llibret
L’última òpera que es va representar al Liceu abans de la pandèmia va ser ‘La Clemenza di Tito’, de Mozart. Va rebre positives crítiques, tot i algún comentari negatiu sobre la grandiloqüència excessiva de la posada en escena. Aquesta és una de les òperes «serioses» del compositor, que sempre ha tingut defensors i detractors, perquè n'hi ha que hi han vist el naixement d’una de nova era (musical) i n'hi ha que hi han pensat que l'encarcarament (musical) responia a una feina d’encàrrec, quasi feta a contracor. El llibret de l’òpera narra unes conxorxes contra l’emperador romà – que ho sacrifica tot per la continuïtat i la defensa de la pàtria – i la seva magnanimitat envers els qui el volien veure mort. Hi ha una escena, la segona del segon acte, en què Vitellia, protagonista del cop frustrat, canta: «Il suo rigore non temo già; la sua clemenza io temo». No fa por la severitat, sinó la clemència.
Poc més d’un any després, al Liceu s’hi ha cantat una altra ària, la de la ‘Clemenza di Pedro’. N'hi ha que hi veuen noves eres (polítiques) i n'hi ha que pensen en urgències (polítiques) formals, sense substància, ni partitura ni llibret. N'hi ha que la beneeixen i n'hi ha que la temen, la clemència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
