Les ulleres daurades de Bob Pop

Dos. En la seva sèrie, ‘Maricon perdido’,que s’ha estrenat ara al canal TNT, l’avi del Bob el consola estrenyent-li el genoll sota l’hule de la taula de la cuina quan el seu pare el titlla de ser, exactament, una merda. També li passa llibres, gairebé de contraban. S’asseu als peus del seu llit i parlen de novel·les, perquè parlar de la seva vida seria encara més complicat (ell té el nas ensangonat), tot i que sigui això precisament el que fan. «Vull un llibre que sigui bo i que m’agradi i que no sigui tan trist», diu el Bob, als 13 anys, a aquesta edat en què quan penses que has recollit pedres precioses sota el mar puges a la superfície i veus que són trossos de vidre polit, restes d’ampolles i pedres sense valor. «I si un és bo, és alegre i no t’agrada, llavors què passa, doncs que potser et poses trist perquè no t’agrada», li diu l’única persona que el vol entendre. El xaval, que encongeix les espatlles com ningú, potser per la càrrega que porta, una motxilla plena de pedres, li diu que els que el posen més trist són els protagonitzats per algú diferent que sempre acaba malament. 

L’avi li contesta que aquests llibres no tenen raó i la vida de Bob sembla l’intent feliç (feliç malgrat tot) de donar-li la raó al seu avi. D’escriure, amb la seva vida i la seva obra, mentint per dir la veritat, la novel·la d’algú diferent que acaba bé.

Tres. La bandera del país fundat per Bob és la suma de tots els colors de les coquetes portades de les edicions populars de Club Bruguera. A ‘Maricón perdido’, la cara del seu pare és permanentment escamotejada, ratllada, silenciada: no sembla que per prudència, ni per vergonya, sinó per orgull i per necessitat. En canvi, els llibres mereixen primeríssims plans de diva de Hollywood: ‘A sang freda’, ‘El retrat de Dorian Grey’, ‘El lloc sense límits’. O ‘L’escala dels mapes’, que, més endavant, li regala al seu avi quan està a punt d’apagar-se, ara Bob encarnant el consol als peus d’un llit d’hospital.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Dialoguen dues línies temporals: el Roberto nen rep atacs en la seva tornada a l’escola i el Bob en construcció és violat en un parc a punta de navalla. En aquesta sèrie, el Bob sembla cridar al seu jo nen, a aquest telèfon fix de cable enroscat, per dir-li al Roberto: «¿Saps quan mama, per fer-te por, et deia que no passa res, fins que passa? Doncs, a la seva manera, tenia raó: no passa res, fins que passa, fins i tot passa el que és bo, però també passa el que és dolent».

Quatre Ara recordo un curtmetratge d’Agnès Varda sobre una parella que s’acomiada en un pont. Quan l’amant es posa les ulleres de sol, de vidres fumats i foscos, l’amant vestida de negre ensopega, mor, acaba en un cotxe de morts. Quan l’amant es treu aquestes ulleres negres, i torna a mirar, l’amant, ara de blanc, ensopega però s’aixeca, gairebé la salva una ambulància, però no és necessària: somriu i al final els promesos es fan un petó. Les ulleres de Bob Pop són daurades. Ni negres ni blanques. No és una metàfora, podeu veure-les en fotos: la seva muntura brilla amb el color de medalla al primer lloc del podi i de fulla jove encesa pel sol i de vestit de lamé d’Elvis en tornada triomfal. Diferents, especials, extremades, boniques. I la seva visió del món no és fatalista, però sí crua; no és hermèticament eufòrica, sinó còmicament tendra i rica sense ostentació i rematadament sàvia, fins i tot magnànima, en la salut i en la malaltia. Que sempre siguin daurades. I que puguem continuar veient-les brillar. ‘Stay gold, Bob, stay gold’.