Sánchez comença a assumir la realitat

De fet, Pedro Sánchez negava l’existència d’un conflicte polític entre el Regne d’Espanya i Catalunya. En dono fe, perquè en diverses ocasions amb aquestes paraules m’havia respost des del faristol. Negació que anava acompanyada d’una altra sentència: «vostès, els catalans, pateixen un conflicte convivencial». Posteriorment, ell mateix va afirmar que les penes del Tribunal Suprem s’havien de complir íntegrament. Transcorreguts uns quants mesos impulsa mesures de gràcia i reconeix que el conflicte és de tal magnitud que requereix una negociació bilateral entre governs. Es tracta d’una progressiva assumpció de la realitat que ha exigit ser embolicada amb un nou discurs farcit de paraules com, per exemple, «perdó» i «concòrdia».

El trànsit cap a l’aterratge en la realitat, doncs, s’obre camí, malgrat el manteniment de l’anomalia reflectida en les gairebé tres mil persones judicialitzades i en la presència de l’espasa de la justícia europea, penjant a sobre del sistema judicial espanyol. Assumir la realitat no és, certament, fàcil per a qui ostenta el poder, atenent la complexitat de processos històrics com el que es visualitza, amb la irrupció en allau d’opcions polítiques que sacsegen l’statu quo. Agreujat en el cas espanyol per la incapacitat del règim monàrquic, després de més de quatre dècades, de satisfer les demandes catalanes sorgides a l’exercici de la democràcia.

Però al Govern socialista encara li queda molt de camí per fer i molta pedagogia per desplegar, en la societat espanyola. La pròxima fita, convèncer també els seus electors que la taula de diàleg/negociació només pot anar bé si cap de les parts intenta imposar el guió.

Pedro Sánchez no té cap altre camí. Ni la taula de diàleg serà acceptada per l’independentisme com un tipus de Comissió Bilateral bis, com potser es pretén, ni mai podrà girar només al voltant dels interessos d’una de les parts. Per molt difícil que li resulti admetre-ho, atenent el fet que la dreta posarà el crit al cel pel sol fet que també s’arribi a parlar d’amnistia i autodeterminació.

Al final, el referèndum és tan ineludible com desconegut és què es dilucidarà. Afirmen els dirigents socialistes que la ciutadania només s’haurà de pronunciar sobre els acords que puguin aconseguir-se a la taula de diàleg, perquè actuar d’una altra manera seria dividir la societat. Però, en canvi, no responen davant l’evidència que existiria una divisió més gran si la voluntat que sosté el 52% dels votants queda exclosa. No només no responen a aquesta contradicció, sinó que s’alimenta un discurs contraproduent posant el carro davant els bous a l’afirmar que «parlar de tot no significa concedir res» i que de «referèndum d’independència mai dels mais».

¿Com podrien els independentistes legitimar un acord en què desaparegués l’opció de la independència? Aquest escenari seria viscut de manera incomprensible d’una banda de la societat catalana, com incomprensibles van ser les lleis de desconnexió empeses per l’independentisme el 2017, d’altra banda. Superar el sentiment d’exclusió, doncs, d’uns i d’altres haurà de ser l’objectiu prioritari.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Només s’aconseguirà l’èxit d’un tancament democràtic del conflicte a través de l’assumpció total i plena que la correlació de forces en el Parlament, després del 14-F, és més favorable a l’independentisme que en l’anterior legislatura. I com que els ciutadans que la sostenen són també part imprescindible per a la solució, la seva opció s’haurà de contemplar en un futur plebiscit, del qual, d’altra banda, desconeixem el quan. D’igual manera que ignorem les condicions, l’abast i els requeriments que inclourà.

A Pedro Sánchez, en tot cas, se li ha acumulat tant treball com imperativa és la realitat política catalana post 1-O.