Biden i Putin a Ginebra

 La reunió de Ginebra entre Biden i Putin ha deixat les coses com estaven però més clares, perquè els ha servit a tots dos per mirar-se als ulls i exposar les seves línies vermelles. No es tenen cap simpatia i no ho amaguen. Putin veu Biden com un president més, potser més avorrit i de mera transició, després d’haver-se reunit ja amb Clinton, Bush, Obama i Trump, mentre que Biden, un home que es va formar durant la guerra freda, té una pèssima opinió de Rússia i de Putin especialment. La primera vegada que el va veure li va dir a la cara que li semblava «un home sense ànima» i recentment no ha dubtat a considerar-lo un «assassí» (‘killer’), quan un periodista li va fer la pregunta. 

Ara s’han reunit perquè a tots dos els interessa aconseguir un ‘modus vivendi’ que eviti sobresalts futurs. Biden va arribar a Ginebra amb el suport dels líders del G-7, de la UE i l’OTAN amb l’objectiu de donar «estabilitat i predicibilitat» a la relació amb Rússia, de manera que li deixi les mans lliures amb Pequín, que és el que de veritat li preocupa. Si al final ho aconsegueix també els europeus se sentiran menys amenaçats per Moscou i podran adoptar postures més dures cap a la Xina, la gran absent de les reunions dels últims dies però present en totes les discussions. I precisament per això Biden ha de filar prim i no aclaparar massa Moscou, perquè no es llanci en braços de Pequín, que és el que de veritat fa perdre el son als americans. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Per la seva banda, Putin ja ha guanyat amb la sola celebració de la trobada, perquè l’ha col·locat on més li pot agradar al mascle alfa que és: en peu d’igualtat amb el líder del país més poderós del món. Putin no ha oblidat i no perdona que Obama un dia considerés Rússia com una simple «potència regional». Però tot i que Rússia ja no jugui la Champions té un bon equip que té armes nuclears, un seient permanent i dret de veto en el Consell de Seguretat, i un nacionalisme visceral i molt sensible. No s’ha de prendre a la lleugera. El que Putin voldria és que els americans optessin per una «política de contenció» que consagrés implícitament l’actual situació a Ucraïna, Bielorússia, Geòrgia, Moldàvia i Crimea, sense oblidar Síria. Sap que eliminar les sancions és impossible ara com ara i a més li són útils per desviar l’atenció dels seus molts problemes domèstics. Li agradaria, això sí, alleujar-les per millorar l’economia i tenir més marge de maniobra contra els seus adversaris polítics domèstics. 

Tots dos van arribar a Ginebra amb les seves línies vermelles. Per a Biden, l’expansionisme rus a Europa, el ciberterrorisme i els problemes de drets humans (Navalni). Per a Putin, que Ucraïna no entri a l’OTAN i que el deixin fer i desfer al seu aire a Bielorússia. O sigui, que se li concedeixi una zona de seguretat entre l’OTAN i les seves pròpies fronteres i no es repeteixi el que va passar amb els països bàltics. Però l’únic resultat tangible ha sigut que han acordat tornar als seus llocs els respectius ambaixadors i organitzar reunions per parlar d’armes nuclears i atacs cibernètics. El desarmament ofereix millors perspectives. Tot i que és molt poc, és millor que res i pot contribuir a calmar l’ambient i a cooperar en altres àmbits, com la lluita contra el canvi climàtic o, eventualment, a l’Iran i Corea del Nord. Però sense fer-se massa il·lusions.