El cercle de la confiança

En la seva llarga trajectòria, la reunió anual del Cercle d’Economia s’ha consolidat com un rar punt de trobada i diàleg franc entre les diferents sensibilitats al món empresarial, els agents socials i els actors polítics. Però la renovada capacitat de convocatòria que ha demostrat a l’edició d’aquest any, superant un any de guaret pandèmic i uns quants més de tensió política extrema traduïda en absències i desacords, té un mèrit afegit. No ha retornat encara la normalitat institucional que hauria de portar que una trobada amb la presència del cap de l’Estat i el president de la Generalitat pogués produir-se en un context molt menys forçat que el que va portar a coincidir breument Felip VI i Pere Aragonès. Però sí que es comença a instal·lar un clima de distensió en què comencen a ser difícilment imaginables les insolències que, sense anar més lluny, es podrien haver donat per garantides amb algunes figures polítiques d’un passat pròxim que mentalment ja apareix llunyà. L’instrument dels indults, que fa possible aquest desglaç, va rebre per cert un cridaner i eloqüent suport per part de l’empresariat.

Però si en el polític potser es pot parlar d’una –benvinguda– relaxació, és necessari recórrer a alguna expressió molt més emfàtica respecte a l’estat d’ànim sobre les perspectives de l’economia espanyola que s’ha registrat en una trobada que sempre ha sigut un termòmetre fiable en aquest aspecte. 7Optimisme sens dubte, lluny de l’ombrívol panorama en què es va debatre la cita –forçosament en format telemàtic– de l’any passat. Potser, fins i tot, eufòria, quan la presidenta del Santander, per exemple, vaticinava un creixement per a l’economia espanyola del 9% que la faria «sortir del mapa». O quan la vicepresidenta Nadia Calviño recollia el guant i afirmava que el Govern central es planteja revisar a l’alça les seves previsions macroeconòmiques «perquè la recuperació està en marxa» i les dades d’ocupació donen peu a l’esperança.

Un clima de confiança en el qual, dels pros i contres que pesen sobre l’aval de la Comissió Europea al Pla de Recuperació que permetrà a Espanya rebre 19.000 milions d’euros el 2021, menys dels pressupostats pel Govern, s’optava per aplaudir sense ambigüitat l’èxit que suposa el desbloqueig dels 69.500 milions que han de servir per reconstruir l’economia espanyola d’aquí a l’any 2026 i modernitzar sectors sencers del seu teixit econòmic. Previ compliment, això sí, de determinades condicions, com la reforma laboral, els canvis necessaris per garantir la viabilitat del sistema de pensions i un replantejament de la legislació contra l’evasió i el frau fiscal: els temes que han estat sobre la taula aquests dies.  

Entre compromisos del Govern, les empreses i els agents socials per fer realitat aquesta reforma a fons de l’economia espanyola i sumar esforços des del diàleg i la concertació del públic i el privat, l’actitud d’assetjament i demolició per part de les dretes espanyoles no va poder quedar –malgrat el moderat de les formes de la intervenció del líder del PP, Pablo Casado– més en evidència, com a pertanyent a una altra dimensió si no a una realitat alternativa. A les crides a posar responsablement l’espatlla encara es troba a faltar la veu de la dreta política espanyola, que sembla que no sintonitza la mateixa longitud d’ona que l’empresariat.