EUA, Espanya i Marroc

El brevíssim contacte entre el president dels Estats Units, Joe Biden, i el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, de menys d’un minut, ha frustrat les expectatives que s’havien creat després que no hi hagués hagut cap contacte entre tots dos –ni tan sols una trucada– des de la presa de possessió de l’inquilí de la Casa Blanca. Tot i que el desengany ha quedat parcialment compensat per l’anunci que la pròxima cimera de l’OTAN, en què l’organització haurà d’aprovar el seu nou concepte estratègic, se celebrarà a Espanya.  

Malgrat a la fugaç trobada, Sánchez ha explicat que amb Biden havien parlat de reforçar l’acord bilateral de defensa, que inclou les bases nord-americanes de Rota i Morón de la Frontera; de l’Amèrica Llatina, particularment sobre els problemes de la immigració, i de l’«agenda progressista» del president nord-americà. Però ni una paraula sobre una de les crisis més greus que afecten Espanya, com són les relacions amb el Marroc, un aliat estratègic dels Estats Units, com ho és també Espanya. 

La brevetat de la trobada entre Biden i Sánchez és més sorprenent després de la conversa telefònica entre el secretari d’Estat nord-americà, Anthony Blinken, i la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, en què, a més dels llaços d’amistat i la relació transatlàntica, la part nord-americana va mostrar la seva preocupació per l’emigració, que els EUA defensen que s’ha d’encarrilar «mitjançant canals regulars i de forma segura, ordenada i humana». Possiblement el portaveu nord-americà es referia a l’emigració a l’Amèrica Central, però el que ha passat a Ceuta encaixa perfectament en el que no pot succeir.

El silenci dels EUA sobre el Marroc sembla un indicador més que no tenen la intenció de revertir la decisió que Donald Trump va prendre dies abans d’abandonar la Casa Blanca quan va recolzar la marroquinitat del Sàhara Occidental a canvi del reconeixement i la millora de les relacions entre el Marroc i Israel. Aquesta decisió de Trump és contrària al dret internacional i a les decisions de l’ONU, que continua defensant la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a l’antiga colònia espanyola. Qui sí que s’haurà de pronunciar, en una posició encara més incòmoda pel posicionament nord-americà, és la Unió Europea. 

En plena crisi migratòria a Ceuta, el 18 de maig, quan el Marroc va animar 9.000 dels seus ciutadans, entre els quals, centenars de nens, a saltar-se la frontera i entrar a la ciutat espanyola, Blinken, va reconèixer el paper «clau» de Rabat en l’estabilitat de la regió. Washington no es va expressar clarament a favor d’Espanya en la crisi, com sí que ho va fer la UE, tot i que posteriorment la posició nord-americana ha evolucionat. La diplomàcia nord-americana ha fet saber que l’actual Administració de Biden té «profundes diferències» amb les decisions de Trump, però no sembla que aquestes divergències arribin fins al punt d’anul·lar el reconeixement del Sàhara Occidental com a part del Marroc. Un altre signe de distensió va ser la negativa dels EUA a celebrar en aigües i territori del Sàhara les maniobres militars conjuntes amb el Marroc ‘African Lion’, tal com havia anunciat Rabat. Amb tot, Washington ha mantingut en el conflicte una posició equidistant entre dos socis i aliats: una equanimitat que debilita la posició de Sánchez a l’hora de posar sobre la taula qüestions com el paper de les bases en la nova estratègia africana de Washington.