ANÀLISI
Els balbotejos de l’esportista
A un Open dels EUA, un grup de periodistes envoltàvem un tennista que començava a despuntar. Alguns el doblaven en edat. Li vam començar a fer preguntes, el típic, preguntes sobre l’estat del seu joc i del seu nivell de confiança per afrontar el Grand Slam. Visiblement tímid malgrat els esforços per mostrar determinació, va aprofitar que va passar pel costat un col·lega de la raqueta per escapar-se després de la segona resposta. Va al·legar una excusa banal i amb un salt va marxar. Què antipàtic, va ser el comentari al qual tots assentim. Pot ser que ho fos (o no), però temps després se li va escoltar dir l’angoixa que sentia davant la premsa.
Aquesta absència d’habilitat per confrontar interrogatoris públics, ja no només per manca de recursos comunicatius sinó de seguretat en un mateix, ha tingut generalment poca comprensió. Rarament empatitzem amb la dificultat de joves esportistes que s’arreceren en frases mecanitzades per resoldre el tràmit de donar resposta a preguntes que de vegades venen amb punta afilada. Com si donar-li de meravella d’empenya o servir a 200 km/h davant grades plenes s’hagués d’acompanyar de fluïdesa per avaluar el joc. Jugar és una cosa i parlar en públic és una altra. Tan obvi i tan ignorat.
La vulnerabilitat
Naomi Osaka ha exposat aquesta setmana com ningú el camí escarpat que resulta per a alguns esportistes acudir a les compareixences de premsa. En el seu cas, la seva ansietat s’associa a la seva lluita interna amb la depressió, i molt se n’ha parlat en els últims anys a l’esport gràcies als diversos casos que els mateixos afectats han tret a la llum. Tenir èxit en la teva disciplina i estar deprimit no és contradictori, com ha quedat demostrat. Osaka, no obstant, va concretar la vulnerabilitat que sent a l’exposar-se davant els mitjans. «No soc un orador públic innat i sento grans descàrregues d’ansietat abans de parlar amb els mitjans de comunicació del món», va escriure al text en què justificava la seva retirada de Roland Garros.
Osaka prefereix expressar-se a les seves xarxes socials. Com la majoria dels esportistes. Més fàcil, més bon control del que un diu, retent comptes a la carta. No és estrany que Osaka jutgi el format de les rodes de premsa com a «antiquat». Una percepció generacional que col·lideix amb la concepció de negoci de Roland Garros i tots aquells que organitzen grans esdeveniments esportius. El tennista parla i el periodista té una història sobre la qual escriure, i això ajuda a projectar el tennis, perquè amb l’atenció arriben els patrocinis, el valor dels drets de televisió i la venda d’entrades. I els jugadors, en retorn, poden ingressar més. Així ha funcionat sempre la maquinària.
El paper de les xarxes socials
Però ara, molts tennistes o esportistes en general poden arribar a recaptar més per patrocinis individuals que per jugar. I amb milions de seguidors a les seves xarxes, poden saltar-se olímpicament al mitjancer. No és estrany que l’equació de tota la vida ja no els quadri. «En els nostres dies, sense la premsa ningú hauria sabut qui érem o què pensàvem», va dir la mítica Billy Jean King. Per a Osaka i els de la seva edat els mitjans tradicionals no són necessaris perquè el món sàpiga què li agrada, què no o què pensa de la vida en general.
Notícies relacionadesLimitades ja les entrevistes, Osaka ha obert ara un pols per esborrar l’obligatorietat de sotmetre’s a rodes de premsa. Falta saber si se li uniran altres jugadors. Lluitar contra el sistema és dur. I no tots tenen l’estatus de superestrella de la japonesa. Són molts els que no poden prescindir de l’atenció quan els arriba, per no parlar dels animals mediàtics, que n’hi ha, que disfruten del joc entre micròfons i focus.
Potser els tornejos haurien de ser més flexibles que Roland Garros en determinades situacions; potser els esportistes haurien de rebre assessorament en com expressar-se en públic per espantar la por del periodista. En qualsevol cas, si un dia els sentim balbotejar, recordem que, a part de rics, són joves, molt joves.
