Un repte d’alta volada

Es percep en la fotografia de la setmana. Un abundant grup de senyors i algunes senyores reunits sota un lema: Tots per l’ampliació de l’aeroport. Dempeus, mans creuades davant o darrere del cos dret, certa distància física, no social, mirades atentes o distretes al capdavant i dissimulades per la mascareta. La imatge sembla treta d’una cerimònia religiosa fins i tot sent civil. Però ja sabem com el temps i la insistència han convertit els casaments o els funerals laics en un simulacre del que segueixen sent les funcions catòliques. Només que sense oficiant ordenat. Les lectures i els càntics, les converses i els desitjos en són els equivalents. I com que el públic ha introduït els aplaudiments als temples siguin per a la parella nupcial, siguin per al difunt acomiadat, les diferències s’escurcen i el ritual s’assembla. Al final, gairebé tots els moments importants de la vida responen a una litúrgia. I la de dimecres ho va ser. Com la de l’any 2007.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El denominador era comú, l’aeroport. La reivindicació, semblant. Llavors la sevainternacionalització, ara la seva ampliació. Repetien la majoria dels protagonistes perquè ‘quince años no es nada, qué febril la mirada, errante en las sombras, te busca y te nombra’, taral·lejarien adaptant el tango els reincidents, a qui els seus detractors veuen instal·lats en el món d’ahir. Hi va haver canvis, sí. El més petit, el recinte. Continuava sent una escola de negocis, però s’alternaven els interessos per no ferir susceptibilitats i actuar a la catalana. També mostraven variació els directius renovats començant pel president de Foment, Josep Sánchez Llibre, sempre disposat a ser al centre de la promoció de les polítiques en què creu. Però la diferència substancial era el destinatari. Si fa 14 anys va ser el Govern espanyol, que només tenia ulls per a Madrid-Barajas, ara ho és el de la Generalitat, a qui es posa en un compromís a la setmana d’haver pres possessió. I aquí és on a les imatges es troba a faltar el protagonista real de l’envit. L’oficiant que tots semblen escoltar sense aparèixer a la imatge perquè queda fora de pla.

Maurici Lucena Betriu (Barcelona, 22 de desembre de 1975) es va convertir, per uns moments, en el místic que va viure sense viure en ell. Era el seu esperit el que donava a llum el suport a la seva aposta. I com a màxim responsable d’Aena desafiava l’Executiu d’Aragonès a exercir el dret a decidir que tant exigeix. Accepta millorar ara una infraestructura capital per als interessos econòmics, socials i laborals de Catalunya o s’espera cinc anys. I així va ser com aquest home, cridat a ser conseller d’Economia si Salvador Illa hagués format govern, va ensenyar les seves credencials treballades a l’ombra de diversos líders socialistes i va demostrar les seves hores d’alta volada. Per alguna cosa havia presidit l’Agència Espacial Europea.