Barça: adeu a una temporada trista

La temporada del FC Barcelona, referent al futbol professional, podria qualificar-se de nefasta de no ser per tres detalls importants. En primer lloc, per l’històric  triomf a la Champions de l’equip femení, una fita en tota regla que certifica un present gloriós i que és fruit de la feina de molts anys; en segon lloc, per la consecució del títol de Copa masculí; i, en tercer lloc, per l’arribada al cim de joves formats a la Masia. De no ser així, el balanç seria desesperançador, perquè més enllà de la prematura eliminació de la Champions, el zigzaguejant i erràtic pas per la Lliga ha culminat en un final trist, sense solucions esportives sobre el terreny de joc, amb una plantilla escassa i amb un cert to de deixadesa que, en una competició molt irregular, es va deixar notar en els moments decisius, quan estava a l’abast del Barça la possibilitat (que va deixar escapar incomprensiblement) de lluitar pel títol.

Però aquest final no és més que un epíleg d’una cosa que ja va començar pitjor. Hem viscut una de les temporades més estranyes, potser la que més, de tota la història del club, marcada no només per l’impacte de la pandèmia sinó per un terratrèmol institucional. En un curs sense públic a les grades i amb teranyines a la caixa, es va passar sense solució de continuïtat del lamentable episodi del burofax de Messi a la humiliant derrota contra el Bayern i un estiu més de planificació sense rumb, amb una sensació de final d’època que es va traduir en la moció de censura contra el president Bartomeu, en un interregne massa llarg i en l’aclaparadora victòria de Joan Laporta en les eleccions de març. Quan totes les cartes estaven repartides però resultava prematur definir la temporada vinent: sense conèixer els resultats esportius ni el futur de la clau de volta de qualsevol operació de reconstrucció, la continuïtat o no de Messi.  

Les convulsions institucionals –amb l’assumpte encara pendent del Barçagate, amb la paralització de les inversions estructurals, i amb un alarmant dèficit de liquiditat i un passiu de 1.173 milions d’euros– i una gestió desastrosa de la directiva sortint –posada en evidència amb les conseqüències del regal de Luis Suárez a un rival directe– no són alienes al fiasco futbolístic. La solució Koeman va arribar per tapar forats en una etapa volcànica i, alhora, de transició, i podria qualificar-se la seva gestió com meritòria, pel tracte amb el vestidor i per mantenir la competitivitat fins a gairebé el final, en circumstàncies adverses. Però paral·lelament, la falta de decisions contundents sobre la gespa i la seva reacció pública després del final de la Lliga semblen augurar que no serà l’entrenador del futur. Que es presenta complicat (en l’àmbit esportiu i en l’econòmic) i passa per una remodelació a fons, que hauria de suposar un nombre elevat de baixes per quadrar els comptes i disminuir el límit salarial però, alhora, portar a terme possibles nous fitxatges que il·lusionin socis i aficionats. Just quan el context econòmic fa que l’operació sigui més difícil.

Aquesta setmana serà decisiva per dibuixar la temporada vinent. Fins ara, Laporta ha apostat per un perfil discret, sense gaires dissonàncies. Li esperen reptes de primer nivell, amb una lliçó apresa: quines serien les pèssimes conseqüències de gestionar la plantilla tenint com a prioritat alleugerir la nòmina sense atendre criteris esportius i sense trobar recanvis solvents. El que en el cas de Suárez va ser un error, en el de Messi seria una cosa pitjor.