La foguera
Bonisme i malisme
Afirmar que un home desesperat està magrejant una infermera o que un nadó que un home agafa xop sobre les aigües és un ninot són maneres de defugir els miralls
A la pantalla, una platja i un noi negre que plora a l’espatlla d’una infermera de la Creu Roja. Al cap de certs idiotes, ¡és el magreig d’un negret! Malgrat que s’amplia després la imatge i, de fons, veiem un eixam de metges al voltant del seu amic, que està inconscient a uns metres, ¿creus que algú es disculpa? ¿Que se l’embeinen? Doncs no. Hi ha gent que ha confós el bonisme –aquest posat irritant– i la bondat –aquesta virtut–, i barrejant aquestes dues coses diferents renuncien a totes dues. Perquè no els prenguin per bonistes acaben sent malistes. Malvats, vaja.
De la mateixa forma que certa esquerra ha agafat al·lèrgia a la llibertat per veure-la sempre a les mans de la dreta, certa dreta ha renunciat a la bondat, la compassió i l’empatia per sentir-les sempre de la boca de l’esquerra. És una renúncia suïcida de la qual ha brotat la tribu de la falsa incorrecció política, en què veiem gent obsessionada a riure’s cínicament de qualsevol cosa que s’assembli a la generositat i escopir a la cara de les bones accions. Els sembla tan malament el bé, que organitzen una turba per atacar una infermera, fins al punt que aquesta acaba tancant totes les seves xarxes socials. Celebren la indignitat i l’insult. Se embraveixen en grup i, per cagar-se en una cosa que hagués de commoure qualsevol, es creuen més valents que ningú. Però la veritat és que són covards.
El posat ‘tenir més collons que ningú’ i recalcar-ho a base d’esgarips i riallades és una disfressa de la covardia. Cal tenir valor per mirar als ulls a qui està pitjor que tu, cal atrevir-se, perquè la desgràcia aliena violenta el nostre benestar. Si un pensa que el més correcte és tancar les fronteres i tornar tots els immigrants il·legals, em sembla molt bé: però aquesta postura ideològica no s’hauria de traduir en negar la realitat del dolor. Afirmar que un home desesperat està magrejant una infermera, o que un nadó que un home agafa xop sobre les aigües és un ninot, o que un legionari que ajuda a saltar la tanca a un nen és un col·laboracionista amb l’invasor són maneres de defugir els miralls.
El bonisme és un posat lamentable. La idea que la immigració il·legal no suposa cap problema, una ingenuïtat. Però l’impuls de riure a cor què vols davant imatges com les de Ceuta és una reacció covarda i histèrica. Si penseu que tot això no és problema nostre, senzillament tingueu nassos. Defenseu-ho sense negar que és fotut.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
