Sàhara Occidental, on la vida continua igual... o pitjor

Mentrestant, amb prou feines sabem res del que està passant en aquest Sàhara Occidental, del qual el Marroc controla ja un 80%. Compta, per a això, amb la seva aclaparadora superioritat militar i amb un creixent recolzament internacional, reforçat encara més després del regal d’última hora que Donald Trump es va dignar a fer-li, el desembre passat, sense que res indiqui que Joe Biden hagi de menysprear qui, des del 2004, figura com a aliat preferent la no-OTAN. Uns Estats Units que també destaquen com el principal subministrador de material de defensa per a les Forces Armades Reials.

Per la seva banda, i per molt que els comunicats de guerra del Ministeri de Defensa de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) pretenguin donar una imatge contrària, és immediat reconèixer que les minvades i antiquades forces del Front Polisario no tenen la més mínima possibilitat d’aconseguir que Rabat canviï de rumb, en la seva pretensió per consolidar la seva sobirania en el que sol anomenar «províncies del Sud». Sense presència d’observadors independents sobre el terreny, és materialment impossible determinar el veritable abast de cada una de les accions de força que realitzen contra els més de 100.000 efectius militars desplegats pel Marroc al llarg dels 2.700 km de mur. En tot cas, és ben obvi que no han aconseguit moure el front ni un mil·límetre i que, per la via militar, el màxim que poden aconseguir no va més enllà del mal que una vespa pugui fer a un elefant.

Això significa que, mentre que els habitants dels campaments ubicats en l’hamada algeriana segueixen malvivint i alimentant unes esperances cada vegada més debilitades i mentre les seves precàries forces xoquen impotents contra el mur defensiu marroquí, Rabat, de fet, ni tan sols després d’haver trencat l’alto el foc, ha hagut de patir cap conseqüència. No només Trump ha donat un nou impuls a la seva causa, sinó que, en el pla diplomàtic, l’ONU continua paralitzada i sense ser capaç ni tan sols de nomenar un nou enviat especial (l’últim va abandonar el lloc el maig del 2019). I el mateix cal dir de la Unió Africana, en el si de la qual Rabat s’afana, ja com a membre de ple dret des del 2017, per sumar recolzaments i, obertament, restar-los a una RASD per la qual ja ningú sembla disposat a jugar-se-la fins al final.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El Marroc se sent, en definitiva, creixentment enfortit en les seves pretensions sobiranistes i creu estar en condicions d’imposar el seu criteri, tant en el terreny diplomàtic com en el militar. En el primer ja ha aconseguit fixar les condicions de joc, impedint que la MINURSO pugui encarregar-se de vigilar el compliment dels drets humans, fent que disminueixin els recolzaments polítics internacionals a la RASD i limitant el marc de negociació a una mera oferta de descentralització administrativa, sota sobirania marroquina. En el segon, s’atreveix fins i tot a matar amb un dron el cap de la guàrdia nacional sahrauí, sabent que la resposta és perfectament assumible en el camp de batalla.

Vist des de la perspectiva de qui fa temps que està sotmesa a un xantatge en tota regla, una de les poques opcions que queden a Espanya seria el reconeixement de la RASD. Però un pas d’aquest calat suposaria endinsar-se en un camí d’imprevisibles conseqüències, no només per al nostre veí del sud sinó també per a Espanya. Seria un pas que, cal suposar, arruïnaria per molt temps les relacions bilaterals i suposaria la pèrdua d’un soci que, en última instància, necessitem tant per reprimir el narcotràfic i gestionar (millor que fins ara) els fluxos migratoris, així com per fer front a l’amenaça comuna del terrorisme gihadista. Tot això sense oblidar els talons d’Aquil·les que representen Ceuta i Melilla.