Desafiament marroquí a Ceuta

La crisi migratòria a Ceuta i en menor mesura a Melilla supera de molt els límits d’un dissens entre veïns, implica la Unió Europea, la frontera sud de la qual és la que separa les dues ciutats del Marroc, i violenta el respecte degut a la sobirania i a la integritat territorial consagrada pel dret internacional. Sigui el motiu de disgust de Rabat l’hospitalització a Logronyo de Brahim Gali, secretari general del Front Polisario, afligit de Covid-19, o qualsevol altra circumstància que Mohamed VI i el seu Govern considerin agreujant o nociva per als seus interessos, resulta injustificable l’arribada de milers de persones a la platja del Tarajal sense que la Gendarmeria marroquina hagi fet res per evitar-ho fins que les seves instruccions han sigut d’altres. No es pot entendre més que com un desafiament a les normes de bon veïnat i cooperació invocades pel president del Govern i el ministre de l’Interior.

Les dades són eloqüents i no admeten discussió: en 24 hores han arribat a territori ceutí unes 8.000 persones –no pas menys de 1.500, menors d’edat–, encoratjades per la permissivitat marroquina i per la pobresa extrema d’una regió abandonada a la seva sort, amb índexs d’atur juvenil literalment inassumibles. Es pot dir que el comportament del Marroc ha consistit a utilitzar políticament la pobresa, una cosa justificada per la seva ambaixadora a Madrid amb una frase d’altra banda inquietant: «Hi ha actes que tenen conseqüències», meridiana al·lusió al cas Gali.

La situació és d’una gravetat insòlita, superior fins i tot a la de l’episodi de Perejil. Les imatges servides per totes les televisions, amb els immigrants que arriben nedant fins a la platja i un dispositiu de seguretat i acollida sense precedents –inclòs el concurs de l’Exèrcit– són prou eloqüents perquè saltin totes les alarmes. Això significa, a la pràctica, que la fermesa promesa per Pedro Sánchez «davant qualsevol desafiament» ha de ser compatible amb un ràpid restabliment de la normalitat. D’aquí venen, potser, la diferència en el to entre la reacció espanyola, apel·lant a la cooperació entre veïns sense ferir les autoritats de Rabat, i els retrets al Marroc de diferents responsables europeus. Perquè tot i que la frontera és europea i la política migratòria així mateix ho és, l’erosió del clima de confiança i la gestió de la crisi afecta en primera instància Espanya.

De tot això es desprèn que convé per una vegada que prevalgui el sentit d’Estat i s’eviti l’explotació partidista del moment, fins i tot si algú creu que hi ha motius per entendre que el Govern podria haver anticipat la crisi o haver reaccionat amb més promptitud. No té sentit aprofitar el dilema per desgastar la coalició PSOE-Podem mentre no es doni solució a tres problemes primordials. Tallar un flux migratori inassumible i estimulat des del Marroc sense posar en perill vides, tornar la tranquil·litat als ciutadans de Ceuta i de Melilla i establir una política migratòria europea a llarg termini més enllà del control de fronteres. I per a això urgeix que la Unió Europea recorri el camí de les paraules als fets i mobilitzi els recursos del dispositiu Frontex, tan sovint insuficients. Com més es prolongui la situació impossible de la platja del Tarajal més ardu serà donar a la crisi una sortida conforme amb el dret internacional i amb la salvaguarda dels drets humans.