La nota
La crisi amb el Marroc
La relació amb el veí del sud és essencial per la immigració i perquè tenim els dos únics territoris europeus a l’Àfrica
Les relacions amb el Marroc són essencials tant per a la política exterior com per a la nostra estabilitat interna. El Marroc és la frontera amb el continent africà, amb els seus greus problemes de desenvolupament i de pulsió a l’emigració a Europa. I tenim dues ‘ciutats autònomes’, Ceuta i Melilla, que són els únics territoris europeus al continent africà. I el 1975, amb la Marxa Verda Hassan II es va apropiar de l’antic Sàhara espanyol i Espanya recolza la resolució de l’ONU –mai complerta– d’un referèndum sobre el futur de l’excolònia.
La relació amb el Marroc està presidida per la cooperació –els dos països es necessiten i el control de la immigració i de les xarxes terroristes són vitals per a Espanya–, però també per l’etern recel. Ja fa molts anys –segona legislatura Aznar– l’ocupació marroquina del desconegut illot de Perejil –un exambaixador al Marroc em va confessar que mai havia sentit parlar d’«aquesta roca» – va provocar una crisi entre els dos països, amb Federico Trillo exhibint múscul militar, que només es va resoldre amb la mediació de la diplomàcia americana. I el reconeixement pels Estats Units (Trump) que el territori sahrauí és part del Marroc ha enfortit Mohamed VI, gelós sempre de la integritat territorial del seu país.
Malgrat que els presidents espanyols sempre han cuidat les relacions amb el Marroc, les tensions han sigut freqüents. I ara acaba d’esclatar un conflicte que té una gran gravetat. Uns 8.000 immigrants –en una acció tolerada– han entrat a Ceuta a través del mar. La commoció a la ciutat –i a Madrid– ha sigut enorme perquè és un fet de conseqüències imprevisibles que trenca la normalitat entre els dos països.
S’ha reforçat la presència de les forces de seguretat, Sánchez ha viatjat a Ceuta després de comparèixer per assegurar que les bones relacions exigeixen el respecte de les fronteres i que Espanya defensarà les seves. I mentre s’està procedint ja a la devolució d’una part dels que han entrat il·legalment –els nens són un cas a part– la comissària d’Interior de la UE, Ylva Johansson, ha afirmat que les fronteres espanyoles amb Àfrica són també fronteres europees.
El conflicte està roent i cal saber els mòbils marroquins. La seva ambaixadora a Madrid, Karima Benyaich, que ja ha sigut cridada a consultes, ha donat una pista al dir que «hi ha actes que tenen conseqüències». Sembla al·ludir així que des de l’abril està en un hospital de Logronyo el secretari general del Front Polisario, Brahim Gali, que Espanya va acollir per raons humanitàries segons la ministra d’Exteriors.
Notícies relacionadesSembla doncs que la resposta de Mohamed VI, personatge gens fàcil, ha sigut permetre –o fins i tot encoratjar– els immigrants que volen saltar-se la frontera de Ceuta. ¿S’hauria evitat aquesta crisi si Espanya hagués tingut en compte que la relació amb el Marroc és la prioritat, com pel que sembla va indicar el ministre Marlaska? ¿És lògic que Espanya actuï encara condicionada pel conflicte del Sàhara? ¿Havíem d’acollir el líder malalt del Polisario?
El Marroc no és una assignatura fàcil, però no saber arbitrar entre posicions legítimes però incompatibles –Marroc i el Polisario– no porta a enlloc. I Mohamed VI, que coneix bé les nostres divisions internes, les aprofita. En plena digestió dels resultats de les eleccions de Madrid –i amb una relació pèssima entre el PSOE i el PP– Sánchez ha d’afrontar ara una greu crisi amb el nostre veí del sud. Les desgràcies mai venen soles.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
