El preacord
La derrota d’Esquerra
ERC torna a la cleda després d’una breu rebequeria adolescent i s’entrega a la retòrica de Junts. Es confirma que el ‘processisme’ és una droga molt dura
El cop de porta d’Esquerra a Junts va durar el mateix que dura una rebequeria adolescent: el temps just de fer una volta a l’illa i tornar a la cleda. Però l’aventura d’ERC, lluny d’enfortir-la, la va debilitar encara més davant el germà gran que la sotmet sempre al seu aire, i que per descomptat mai es va creure res d’això que deien que el petit de la família se n’anava a viure pel seu compte. El que va fer Junts va ser el que faria qualsevol parent poderós: menysprear el petit i esperar que les aigües tornin al seu curs. I clar que han tornat: Aragonès serà president, sí, però després de ser cuit com un pollastre ‘a l’ast’ en les últimes setmanes, i a costa d’acabar cedint Economia i Salut de manera estrepitosa i la cobejada Difusió en humiliant silenci.
No obstant, la gran derrota d’Esquerra no és cap càrrec sinó haver hagut d’entregar-se sense condicions una altra vegada a la retòrica simbòlica de Junts, com en els vells temps: aquest dilluns Aragonès va parlar de «confrontació», la paraula màgica que Junts es va treure del barret de copa durant la campanya del 14-F, i va dir que es «posa en marxa la nova Generalitat republicana». És a dir, segueixen la retòrica buida, les arengues patriòtiques i els castells a l’aire que tant agraden els que precisament van anar a acovardir els republicans a la seva seu del carrer de Calàbria. L’ERC de Sergi Sol o Joan Tardà, que fins fa escasses hores escrivien articles inflamats resistint-se a claudicar, ha perdut estrepitosament davant l’ERC de Sergi Sabrià, el que va anar al notari a aïllar el PSC com si fos Vox. No, aquest no és un govern que ampliarà cap base sinó que continuarà percudint, tretze són tretze, sobre el mateix mur buit, practicant l’esport favorit de l’independentisme des del 2015: convèncer els convençuts. Semblava que Esquerra sortiria per fi de l’autosegrest que un dia es va fabricar el sobiranisme, però no: la cabra, al final, tira a la muntanya de sempre. Es confirma que el processisme és una droga molt dura, a la qual es torna fins i tot quan no es vol.
