Pedrades i míssils

I ara el problema ha esclatat de nou amb molts morts i ferits per les dues parts, tot i que sempre n’hi ha més del costat palestí. La raó té a veure amb una desafortunada coincidència de celebracions religioses en molt pocs metres quadrats considerats sagrats per jueus i per musulmans. Els primers celebraven l’aniversari de la conquesta i reunificació de Jerusalem amb pregàries al mur de les Lamentacions mentre uqe els més fanàtics, integrats al grup Lehava, recorrien provocadorament la ciutat vella al crit d’«àrabs fora» i «mort als àrabs». Paral·lelament, els palestins preparaven la celebració de la Nit del Poder (Làylat al-Qadr), la més sagrada del Ramadà, ja que recorda la revelació per l’arcàngel Gabriel a Mahoma de les primeres sures de l’Alcorà. I la mesquita triada era la d’al-Aqsa, la més sagrada de l’Islam després de la Meca i de Medina. Les dues celebracions estaven separades per molt pocs metres i va saltar l’espurna, agreujada pel desnonament de sis famílies palestines del barri jerosolimità de Sheikh Jarrah, que els tribunals van haver d’acabar ajornant en vista de l’ambient. Després van venir les pedrades, l’ocupació israeliana de l’Esplanada de les Mesquites,el llançament de coets per Hamàs des de la Franja de Gaza, el subsegüent bombardeig israelià i la violència intracomunitària generalitzada en moltes ciutats mixtes amb preocupants característiques de guerracCivil, mentre els dubtes de Biden han impedit que el Consell de Seguretat de l’ONU intervingui en l’assumpte.

Altres causes més remotes d’aquest esclat tenen a veure amb la frustració palestina pel bloqueig del fantasmagòric procés de pau, per l’acceleració de la política israeliana d’assentaments, per la falta d’esperança i, en definitiva, per les desigualtats entre israelians i palestins que la pandèmia ha augmentat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Des de 2014 no hi havia hagut tanta violència, que recorda a les revoltes populars (intifades) de 1987 i 2000. La diferència és que llavors hi havia interlocutors i ara no, perquè Israel no aconsegueix formar govern després de quatre eleccions en dos anys i els palestins tenen un president que ni mana ni representa, perquè fa quinze anys que no s’atreveix a convocar eleccions. De manera que els dos contendents tenen governs febles, uns per no parar de votar i altres per no fer-ho mai. I ja se sap que els governants dèbils són més perillosos, perquè solen tenir agendes pròpies més enllà de l’interès del país. 

És impossible saber què passarà ara, el que està clar és que s’equivoquen els qui creuen que poden enterrar el problema palestí i oblidar-lo. El temps juga en contra d’Israel per raons demogràfiques que posen en perill el seu caràcter democràtic, perquè el que està passant col·loca en una situació molt incòmoda els països àrabs, desitjosos de normalitzar relacions, i perquè en l’opinió pública mundial i dels EUA cada vegada guanyen més força les acusacions d’‘apartheid’ (Human Rights Watch) i de crims de guerra als territoris ocupats (Tribunal Penal Internacional). El futur de la democràcia a Israel requereix resoldre el problema palestí. No veure-ho és ceguesa.