BARRACA I TANGANA

Tot controlat

La Lliga està per decidir-se en un sospir. Ho pots tenir tot controlat, en aparença, que no evitaràs el temor que en un instant salti pels aires

3
Es llegeix en minuts
Tot controlat

La Lliga està per decidir-se en un sospir. Per baix i per dalt es complementen els suplicis. La Lliga depèn d’un pervers còctel: saltar amb els braços oberts, tirar un penal al pal o aturar la imatge d’un fora de joc una centèsima després o abans. Ho anomenen emoció i s’aplaudeix. Per la seva culpa jo malvisc cada primavera. Ho pots tenir tot controlat, en aparença, que no evitaràs el temor que en un instant salti pels aires. Tot controlat excepte un petit detall.

Sobre això tinc una anècdota. Una altra. Les odio.

Aquí va l’anècdota. En la recta final de l’institut a alguns ens va donar per l’anarcosindicalisme. Podríem haver optat pel surf, però no: anarcosindicalisme. És una d’aquestes coses de la meva adolescència que ara observo amb distància i m’encaixen les peces del puzle de cop: normal que no lliguéssim. A la secció d’estudiants érem tan pocs que cabíem en un cotxe, tot i que tampoc teníem cotxe. Ni nòvies ni cotxes. Quan vam saltar a la universitat vam decidir que calia deixar-se notar, que calia créixer i enfortir-se, així que vam elaborar un fantàstic pla per a la primera nit.

Un pla simple

Era la festa de benvinguda de la universitat, un assumpte interessant. El pla consistia a preparar una pancarta, pujar a les tanques al costat de l’escenari dels concerts i ensenyar-la al públic respectable. Un pla simple: en la senzillesa residia la seva bellesa, tot i que no estava exempt de complicacions. Vam buscar pel sindicat una lona per a la pancarta i només en vam trobar una que ja estava utilitzada d’un costat. Era d’un antic conflicte laboral, d’uns treballadors d’una empresa de Huelva, que no em pregunteu com va arribar fins a Castelló, que tampoc crec que us importi. El cas és que ens va ser igual: vam utilitzar la cara que estava sense pintar i hi vam escriure alguna cosa sobre l’educació llibertària, les universitats i les presons.

Amb la nostra pancarta preparada vam arribar a la festa. Vam esperar amb paciència el moment i vam prendre posicions. El Javi i jo érem els encarregats de portar a terme l’acció. A l’hora acordada ens vam posar les caputxes de les dessuadores i ens vam apujar les bragues del coll per tapar-nos les cares. Els nostres companys ens van desitjar sort, en un comiat tens, i vam avançar entre el públic fins a arribar a la primera fila del concert. Vam escalar per les tanques, subjectant la pancarta cada un d’un extrem, i ens vam acostar a mig metre del cantant per assegurar-nos que percebia la nostra presència i el nostre missatge. El públic va embogir, víctima d’aquesta eufòria particular que només apareix quan es barregen l’alcohol i la universitat, tots a favor de l’educació llibertària, tots al màxim; i jo em vaig créixer i vaig aixecar el puny a l’aire, que encara me’n recordo perquè em vaig desequilibrar i gairebé caic de cara.

Èxit efímer

Notícies relacionades

Quan vam veure que s’aproximaven els segurates, el Javi i jo vam baixar amb diligència de les tanques i vam separar els nostres camins com estava previst. El pla havia sigut un èxit, una operació tan precisa com breu, i no ens seguia ningú. Mentre ens escapolíem entre la massa, sentint-nos vencedors, vaig sentir la veu del cantant: «És clar que sí, tot el nostre recolzament als treballadors de Huelva en les seves reivindicacions».

Havia llegit la part posterior de la pancarta, lògicament. El públic va aplaudir, perquè el públic aplaudeix el que li diguin. Ho teníem tot controlat excepte un petit detall.

Temes:

Futbol