Les seves llàgrimes, les nostres llàgrimes

Un any de pandèmia i encara no trobem la manera òptima de comunicar el que ha passat, el que passa. Ni els polítics, ni els mitjans, ni la mateixa ciutadania. Tan aviat envernissem les dades d’un to esportiu –avui puja l’índex d’infectats, baixa la mortalitat, a tal lloc descendeix un punt, a l’altre incrementa...– com es confon el final de l’Estat d’alarma amb el final de la pandèmia. ¿De veritat que no hi ha un punt intermedi entre el toc de queda i les celebracions massives i descontrolades al carrer? ¿No podem trobar un equilibri entre unes restriccions que han trencat la salut mental de tanta gent i aquest funest esclat d’irresponsabilitat? El testimoni de Francino és una crida a cuidar-nos i a la sensatesa. L’esperança del final no pot confondre’s amb l’amnèsia, la ingratitud i el menyspreu a la vida.