Un nou frau

Estic intentant madurar, pel que sigui, però no em surt. Intento fer el que s’espera de mi a en aquest punt del viatge: sortir a fer el vermut, practicar algun esport, comprar coses que no necessito a la secció de bricolatge, criticar els joves, cometre alguna infidelitat i dir que el futbol era millor abans.

Ho intento de veritat, però soc un frau. Ni tan sols acabo de quedar-me calb ni estic còmode en vestit i corbata. Ni tan sols escric columnes dient als altres el que han de pensar, el que han de fer o el que han de pagar-me. Ho intento de tant en tant, però no aconsegueixo aplicar-me: si vaig al vermut, per exemple, el més normal és no tornar a casa fins l’endemà, això de l’esport em fa una mandra gegant i encara recordo massa bé com érem de joves –igual o pitjor i gens interessants–. Allò del futbol d’abans ni ho comento, que per això hi ha hemeroteques, vídeos i reportatges. Intento ser el que hauria de ser, i sense queixar-me, però res em val. Necessito construir una mentida confortable i esperar la jubilació instal·lat en ella, abans que sigui massa tard.

Un embarbussament

La vida és un embarbussament, tantes vegades: intentar ser el que pensem que els altres pensen que hem de ser. Com els equips que eviten perdre temps en un córner perquè consideren que és propi d’equip petit, i ells pensen que han de ser grans, tot i que això no els ho hagi demanat ningú, tot i que en el fons els altres vegem bé això del córner i el pillatge.

S’enquista aquí una tara que batega. Els divendres, quan sortíem de l’institut, anàvem una estona als recreatius de davant. Allò típic: futbolí, cigarros solts, el disc de Dover i Flash de dos gustos, que de tot això ja he escrit alguna vegada abans. «El millor moment de la setmana», deia sempre el meu amic Juanen, perquè de seguida apuntava un altre cop dilluns a l’horitzó. Aquesta estona als Recreativos Pili s’allargava una miqueta més cada divendres i en conseqüència arribàvem a casa cada vegada més tard. El meu pare va preguntar un dia a què venia la meva tardança, i a mi no se’m va acudir cap altra cosa que dir que em quedava patinant en un parc.

La mala vida

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però quina merda és aquesta, ara me n’adono: patinant en un parc. Que feia temps que els meus pares deixaven caure indirectes sobre com m’agradava el futbol –massa–, que només semblava existir això llavors, i insinuant a veure si començava a sortir a les nits, i jo els vaig decebre per amagar que em dedicava a la mala vida d’amagat, i tot per intentar aparentar ser el que pensava que havia de ser. No surt del futbol encara i entra ja en el patinatge, lamentarien, enfonsats els pobres. Només ara entenc que els meus pares volien que fos com els altres, normal i menys responsable. Els meus pares em deixaven perdre temps en el córner.

Per això, equips del món, us envio un missatge. Teniu por aquestes setmanes i ho sé, i és raonable, però no esteu sols. Sigueu vosaltres mateixos, no el que penseu que nosaltres pensem que heu de ser. Perdeu la Lliga o baixeu a Segona, però sigueu vosaltres mateixos. Si és que algú sap què significa això de ser un mateix, que és un problema a part. Resolem un dilema i n’apareix un altre, un nou frau. No es pot escriure del futbol i la vida sense desesperar-te. Intento madurar, i aquí ho heu vist, però no em surt.