BARRACA I TANGANA
Segur que m’entens
Algú va tuitejar no-sé-què de disfrutar del camí i el col·lega sevillista José Lobo es va indignar, amb raó: «¡Del camí que disfruti Delibes, jo vull guanyar!»
Va arribar puntual, es va asseure i el primer que em va explicar és que estava enganxat a un joc del telèfon mòbil, a un de minigolf. Com et pot caure malament algú que es presenta així. Després va explicar una cosa encara millor. En aquest joc competeix ‘online’ contra altres usuaris i s’imagina, segons el nom, que són persones conegudes. Acabava de jugar contra un tal Karim i em va dir, amb tota naturalitat, que s’havia deixat guanyar. Em va dir que a mitja partida va pensar que potser era Karim Benzema. Va pensar que no era impossible que aquest aleatori Karim fos l’autèntic Benzema, perquè no estaven jugant a l’hora de l’entrenament del Reial Madrid. Havia pensat que si el de la partida fos en realitat Benzema i li guanyés i el deixés sense les monedes brillants del joc, potserBenzema es posava trist i l’endemà a la Champions jugava fatal. Havia pensat tot això i es va deixar guanyar, per si de cas, tirant les boles fora del recorregut i deixant passar el temps, no fos cas que es convertís en el responsable d’una derrota del Madrid a la semifinal. Ho explicava totalment de debò i sense poder evitar-ho. ¿Com et pot caure malament algú així?
Per això, quan l’endemà va jugar el Madrid contra el Chelsea i va marcar un golàs Benzema, a mi em va faltar temps per escriure-li per WhatsApp –a l’home del minigolf, no a Karim Benzema–. Primer em va contestar que esperés la revisió del VAR –no se li escapa una– i després ja sí, es va felicitar pel gol, és clar, i em va demanar que expliqués al món de qui era el mèrit de veritat, que és el que intento explicar: el mèrit va ser de la persona que va jugar contra Benzema al minigolf virtual i es va deixar guanyar. Només una cosa així explicaria la desbordant confiança de Benzema, em va assegurar l’home, mentre pregava que no destapés la seva identitat, perquè té família i fills –em consta– i un treball d’alta responsabilitat –em consta encara més–. Em va donar també el nom del joc per si me’l volia descarregar. ¿Com et pot caure malament algú així?
Noves mesures de suport
Notícies relacionadesLa gent està regular i el mes de maig, amb quatre equips jugant-se la Lliga, no sembla que l’hagi de millorar. Al contrari, l’altre dia algú va tuitejar no-sé-què de disfrutar del camí i el col·lega sevillista José Lobo es va indignar, amb raó, i va contestar: «¡Del camí que disfruti Delibes, jo vull guanyar!», i cada vegada que ho recordo ric sol. La tradicional impotència del seguidor, la felicitat del qual depèn del que facin d’altres, tot i que els altres siguin els seus propis futbolistes, s’accentua ara que no es pot anar a fer quatre crits a les grades de l’estadi. Com a molt pots acostar-te a rebre’ls a la porta del camp, com qui porta un fill a l’examen d’unes oposicions, o deixar-te guanyar si te’ls trobes en un joc de minigolf al mòbil, però poc més, un desastre.
No descarto un auge sofisticat de noves mesures de suport: seguidors cedint el pas als futbolistes a la cua del supermercat, interrompent el trànsit perquè arribin a casa abans o fent-los massatges als peus mentre miren una sèrie a la tele. Aixecant-se del sofà per portar-los un gelat, rient les seves gràcies i donant-los la raó sempre. Fent la seva vida una miqueta més fàcil, amb un somriure amorós de dilluns a divendres. El que hi ha en joc cada cap de setmana bé s’ho val, segur que m’entens.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.