Pros i contres
El feixista modern
Diuen que a Espanya no hi ha feixisme, els que, conscientment o no, ajuden a reforçar-lo, amb una sistemàtica banalització del mal
undefined44323225 people make the fascist salute at la basilica the valley of 180912130605 /
Les estratègies de l’extrema dreta sempre són, a la fi, violentes. La violència no és un additiu, sinó una essència, perquè el feixisme s’alimenta i es justifica a través de l’exercici de la força. Hi pot haver moments –com ara passa a França, per exemple, en la ‘normalització’ de Marine Le Pen– en els quals la tàctica consisteixi a seduir amb arguments populistes que atrapen les consciències de col·lectius queixosos o desenganyats.
És una forma més subtil, una estratagema circumstancial, que abandona els símbols més barroers, més explícits, per abanderar reivindicacions que tenen a veure amb la immigració, la situació dels pagesos o amb el negacionisme de la pandèmia. Tant és. Tot acaba sempre amb la violència. I tot acaba sempre amb els noms autèntics, no pas amb les disfresses més o menys acceptables.
Hi ha moltes reflexions sobre aquest assumpte que coincideixen en un aspecte: el feixista modern no dirà mai que és feixista. És la seva manera de ser-ho, tot qualificant els altres com a tals. Diuen que a Espanya no hi ha feixisme. Encara ric. O ploro. Són tots aquells que, conscientment o no, ajuden a reforçar-lo, amb una sistemàtica banalització del mal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
